MACROMASSA I CANELONS (DOS CLÀSSICS CATALANS)

Vet aquí que la Montserrat ens va convidar a uns canelons i allà que ens trobarem amb en Girbén, un artista que fa art (no és habitual, però tal cosa succeeix de tant en tant al nostre planeta), que va i com qui no vol la cosa m’ensenya sense gavardina l’últim cedé de Macromassa, i és clar, festa que faig, però això no és tot: resulta que el cedé que l’amic Girbén em passa està dedicat especialment per al Leb, de puny i lletra del gran Víctor Nubla, i això ja és (macro)massa per a mi!

Un cop que m’han passat les sals pels narius recupero la consciència, me’l miro i me’l remiro, i a casa, me’l escolto i me’l reescolto, i constato que un cop més, en Nubla i en Crek han fet una obra dura, difícil, experimental... i bella.

Aquest dies he cercat al youtube a l’espera que algú pengés ni que fos un dels temes d’aquest nou disc La ligereza de las montañas, però de moment encara no hi és, així que me’n vaig a un dels meus preferits, Genera un algoritmo para Andreia/ guarda una almendra para Andrés, i aquí va. 

Com els canelons de la Montserrat: un plaer.

Un plaer, companys.

III

Un altre al cove: el III de Crystal Castles, que continuen fent el seu habitual techno-punk-dark (sincerament, no sé si existeix una categoria musical així, però sona bé), cosa que és d'agrair  sobretot si a un li agrada, com és el meu cas.

Pràcticament la totalitat del disc és altament recomanable, i Pale Flesh és una de les millors cançons de l’any que ara és apunt d’acabar. Per rematar la feina, la coberta d’aquest III és una versió de la famosa foto amb que Samuel Aranda va guanyar el World Press, cosa que fa pensar que el paral·lelisme entre Crystal Castles i Handsome Furs no és només a nivell musical, sinó també ideològic: crítica i denúncia.

CAP AL SEGLE XX

Ansiós que arribés el segle XXI, i ara resulta que enyoro el passat. Deu ser cosa del retrofuturisme que m’impregna el cervell.

This Vision, ell amb bigoti i ella amb piga incorporada, han fet un tema melancòlic rememorant el segle XX, un pop que sona inicialment a Roxy Music per esdevenir, en entrar les veus, un pseudo-sinthpop melòdic, amb les cordes dominant per damunt dels teclats.

Un agradable pastitx,  vaja.

DE MANUAL

Amb tanta mixtura i tanta proposta arriscada, de vegades es troba a faltar la cançó synthpop de manual, comercial però agradable, aquella que encaixa perfectament amb les expectatives de l’oient, la que en escoltar-la no sorprèn però tampoc decep.

Si es tracta d’això, podem elegir qualsevol dels temes de la Ladyhawke, una cantant que, si alguna cosa té que li sobri, és el nom (ningú no és perfecte, ja se sap). És veu que algun familiar de la Ladyhawke aquesta devia ser fan dels Yazoo o de Depeche Mode o dels OMD o d'alguna altra estrella dels 80, i posava i tornava a posar els seus discs, i la nena Ladyhawke que se'ls devia escoltar mentre mamava i xuclava el xumet.
 Així que si vull escoltar un tema synthpop actual tanco els ulls, i passant la mà per la llista mental de títols, trio una cançó a l’atzar del cedé Anxiety. A veure, a veure... m’ha sortit Black and White and Blue. Ah, perfecte, és un synthpop.

JIMMY QUE TORNA UN COP MÉS

Que en realitat mai no se’n havia anat, però com que és un dels històrics del reggae i ja passa de la seixantena, jo no tenia clar si havia plegat. I no, ara torna de nou amb el cedé Rebirth, tota una declaració.

El discs té una mica de tot, i algunes cançons sonen un pèl massa rebuscades, especialment amb la lletra, però en general sona bé, amb un One more que deixa clar als fans de Cliff que, més enllà del Hakuna Matata, encara té corda per una bona estona.

UN DILEMA

No sé què m’agrada més, si True Romance, la cançó original dels Citizens!, o el vídeo que han agafat per il·lustrar-la, un impagable clàssic de Bollywood.

De moment, a més de comprar-me el disc, ja he encarrregat un equip complet d’aeròbic amb els mitjons a ratlles. Ara només em falta viatjar a l’Himàlaia per practicar –amb la Carme, és clar- in situ.

NEIL ARMSTRONG

La setmana passada comentava que sovint m’emporto una decepció amb els nous àlbums dels grups que m’havien impactat quan els vaig escoltar per primer cop.

No ha estat el cas dels Allo Darlin’, que han millorat amb els anys: el seu cedé Europe no té res a envejar als Belle & Sebastian ni a cap altra estrella del pop britànic. I per triar una cançó, em quedo amb Neil Armstrong, que confesso va ser un dels meus herois de joventut, i és que jo volia viatjar a la Lluna i a Mart i a Júpiter i ja posats recórrer tota la Via Làctia amb una nau espacial i vestit com els astronautes de 2001.

Encara hi soc a temps, és clar.

LA CANÇÓ DE L'ANY A L'OCTUBRE

Aquest ha estat un any de petites decepcions en forma de nous discs de vells coneguts musicals que no han satisfet les meues expectatives, uns per excessivament previsibles, altres per tot el contrari.

Així que quan vaig escoltar el tema Yatton em vaig sorprendre moltíssim i molt agradablement: per un moment, vaig pensar que el Neu! –sí, els Neu! De la prehistòria del krautrock- també s’havien apuntat al revival dels clàssics, però no, no eren ells, ni tampoc els Can ni els Faust ni cap altre dels grups dels 80.

La cançó venia signada per uns desconeguts –per mi, és clar- de nom Beak. Vaig cercar més coses d’ells i em van seguir sorprenent positivament, tant que vaig acabar comprant-me el seu darrer cedé, i allà vaig descobrir que Beak és un grup encapçalat per Geoff Barrow, el dels Portishead. Vaja, qui ho anava a dir!

El cert és que la cançó Yatton, amb els seus espectaculars 30 primers segons i els seus cinc minuts llargs de motorik, l’he escoltada un i cent cops, i segueix agradant-me tant o més que el primer dia. És, per ara, la meua cançó de l’any.

ÀFRICA, UN COP MÉS

Es troba vostè avorrit? Arriba cansat als caps de setmana? La tristesa li mossega la cua?

The Very Best ho solucionen ràpid amb els seus ritmes electro-africans, ballables i divertits.

Àfrica al cor, i al cor d'Àfrica, Kondaine, per passar-ho bé. Però compte amb els efectes secundaris.

ENCARA TAN JOVES

De tots els revivals musicals possibles haguts i per haver, cap em fa més feliç que el dels 80, quan el synthpop, els nous romàntics i el krautrock dominaven els escenaris i les emissores de ràdio.

Així que no puc negar que m’agrada que els Pet Shop Boys s’hagin afegit a la moda del ritorna vincitor i treguin nou disc, Elysium. És la seua música de sempre, encara que en aquesta ocasió menys ballable que de costum.

La cançó Winner és un exemple del que es pot fer als seixanta i molts anys, quan ets un Pet Shop Boy.

MYTH

De vegades succeeix que, quan espero amb impaciència un nou disc –o un nou llibre, o un nou film- d’algú que m’agrada molt, em sento decebut. Afortunadament, això no em passa més que en algunes ocasions. En altres, m’emporto una sorpresa molt agradable quan les expectatives se superen amb escreix. I encara en unes altres, ni hi ha sorpresa ni decepció, com és el cas de Bloom, la darrera obra dels Beach House, i en especial la seua cançó estrella, aquest Myth que és pur dream pop de construcció metòdica i elegant i amb una pàtina de melangia: una bellesa sense sorpreses.

El vídeo, que no és l’oficial, és de l’amateur Ryan Smith, i resulta correcte en la seua funció d’acompanyant.

UN PIANO, UNA MÒMIA, UNA HISTÒRIA D'AMOR

La cançó The Curse és una melodia senzilla i agradable, un piano que acompanya de principi a fi, una trompeta que dona la nota, una simpàtica història d’amor amb mòmia i arqueòloga madura de cabells negres, i la veu de Josh Ritter per cantar-la. Si a això se li afegeix un vídeo dirigit amb mà destra per Liam Hurley i protagonitzat per titelles de fil, és evident que tard o d’hora havia d’aparèixer en aquest bloc.

I ha estat d’hora.

ENOLA GAY / OMD

(ve del bloc Enceneu elsllums)

En honor al Galderich he triat aquest vídeo que un afeccionat va filmar durant el concert que el 15 de juny de l’any passat els OMD van fer a la sala Apolo.

Tot i la baixa qualitat de la filmació, s’aprecia molt bé l’ambient de festa que hi havia, i com abans que l’Andy McCluskey i el Paul Humphreys comencessin a cantar l’Enola Gay,  la gent ja taral·lejava la música. Això si, com que la majoria érem d’una edat en que l’idioma anglès no és el nostre fort, la cançó va sonar així:

Enola gay, tararararararara,

Tararararara tararara tararara.

Tararara, tararararararara,

Tarara Enola Gay, tarararararararaaaaa…

I així, fins acabar, que va ser el tema amb que es van acomiadar.

La Sònia, que era la més joveneta de la colla, explicava en sortir que tot i no conèixer cap del les cançons dels OMD -deia que alguna cosa li sonava, quan van tocar Joana d’Arc-, s’ho havia passat genial; la resta, fans dels OMD en la nostra joventut, igual o millor.

Galderich, amb sort, i si abans no els agafa un patatus –ja se sap, coses de l’edat- igual els OMD l’any vinent treuen nou disc i es passen per aquí. Mentre, aquí tens una demo del que et vas perdre.

Va per tu, company!




I ara, el vídeo oficial. Han passat uns anyets des d'aleshores, oi?

BREEZEBLOCKS / ALT-J

Altament difícil de classificar, la música dels alt-J: uns els hi troben reminiscències de Radiohead, altres de Postal Service; alguns els etiqueten de folk, alguns de hip-hop, i  els més agosarats de neogospel; evidentment, a l’iTunes apareixen classificats com alternative.

Les cançons que composen el disc An Awesome Wave no es deixen encaixonar amb facilitat, i aquest és justament el motiu que m’ha fet triar-los per iniciar aquest bloc: el seu eclecticisme musical. Fregant el llindar de molts estils, però sense deixar-se emportar per cap d’ells, els alt-J han aconseguit un disc rodó, on l’experimentació i la innovació no ofega la melodia, omnipresent de cap a peus.

D’entre els temes del disc he triat Breezebloks, que al youtube ve acompanyat amb un vídeo de contingut altament inquietant.

I si la música és bonica, l’embolcall es troba a l’alçada: la funda del disc és de paper-cartró i fa servir la tècnica de la papiroflèxia per mantenir-lo al seu lloc, evitant el plàstic habitual. Si voleu fer-li un cop d’ull, passeu-vos per la Galeria d’imatges.