ÀFRICA, UN COP MÉS

Es troba vostè avorrit? Arriba cansat als caps de setmana? La tristesa li mossega la cua?

The Very Best ho solucionen ràpid amb els seus ritmes electro-africans, ballables i divertits.

Àfrica al cor, i al cor d'Àfrica, Kondaine, per passar-ho bé. Però compte amb els efectes secundaris.

ENCARA TAN JOVES

De tots els revivals musicals possibles haguts i per haver, cap em fa més feliç que el dels 80, quan el synthpop, els nous romàntics i el krautrock dominaven els escenaris i les emissores de ràdio.

Així que no puc negar que m’agrada que els Pet Shop Boys s’hagin afegit a la moda del ritorna vincitor i treguin nou disc, Elysium. És la seua música de sempre, encara que en aquesta ocasió menys ballable que de costum.

La cançó Winner és un exemple del que es pot fer als seixanta i molts anys, quan ets un Pet Shop Boy.

MYTH

De vegades succeeix que, quan espero amb impaciència un nou disc –o un nou llibre, o un nou film- d’algú que m’agrada molt, em sento decebut. Afortunadament, això no em passa més que en algunes ocasions. En altres, m’emporto una sorpresa molt agradable quan les expectatives se superen amb escreix. I encara en unes altres, ni hi ha sorpresa ni decepció, com és el cas de Bloom, la darrera obra dels Beach House, i en especial la seua cançó estrella, aquest Myth que és pur dream pop de construcció metòdica i elegant i amb una pàtina de melangia: una bellesa sense sorpreses.

El vídeo, que no és l’oficial, és de l’amateur Ryan Smith, i resulta correcte en la seua funció d’acompanyant.

UN PIANO, UNA MÒMIA, UNA HISTÒRIA D'AMOR

La cançó The Curse és una melodia senzilla i agradable, un piano que acompanya de principi a fi, una trompeta que dona la nota, una simpàtica història d’amor amb mòmia i arqueòloga madura de cabells negres, i la veu de Josh Ritter per cantar-la. Si a això se li afegeix un vídeo dirigit amb mà destra per Liam Hurley i protagonitzat per titelles de fil, és evident que tard o d’hora havia d’aparèixer en aquest bloc.

I ha estat d’hora.