DE MANUAL

Amb tanta mixtura i tanta proposta arriscada, de vegades es troba a faltar la cançó synthpop de manual, comercial però agradable, aquella que encaixa perfectament amb les expectatives de l’oient, la que en escoltar-la no sorprèn però tampoc decep.

Si es tracta d’això, podem elegir qualsevol dels temes de la Ladyhawke, una cantant que, si alguna cosa té que li sobri, és el nom (ningú no és perfecte, ja se sap). És veu que algun familiar de la Ladyhawke aquesta devia ser fan dels Yazoo o de Depeche Mode o dels OMD o d'alguna altra estrella dels 80, i posava i tornava a posar els seus discs, i la nena Ladyhawke que se'ls devia escoltar mentre mamava i xuclava el xumet.
 Així que si vull escoltar un tema synthpop actual tanco els ulls, i passant la mà per la llista mental de títols, trio una cançó a l’atzar del cedé Anxiety. A veure, a veure... m’ha sortit Black and White and Blue. Ah, perfecte, és un synthpop.

JIMMY QUE TORNA UN COP MÉS

Que en realitat mai no se’n havia anat, però com que és un dels històrics del reggae i ja passa de la seixantena, jo no tenia clar si havia plegat. I no, ara torna de nou amb el cedé Rebirth, tota una declaració.

El discs té una mica de tot, i algunes cançons sonen un pèl massa rebuscades, especialment amb la lletra, però en general sona bé, amb un One more que deixa clar als fans de Cliff que, més enllà del Hakuna Matata, encara té corda per una bona estona.

UN DILEMA

No sé què m’agrada més, si True Romance, la cançó original dels Citizens!, o el vídeo que han agafat per il·lustrar-la, un impagable clàssic de Bollywood.

De moment, a més de comprar-me el disc, ja he encarrregat un equip complet d’aeròbic amb els mitjons a ratlles. Ara només em falta viatjar a l’Himàlaia per practicar –amb la Carme, és clar- in situ.

NEIL ARMSTRONG

La setmana passada comentava que sovint m’emporto una decepció amb els nous àlbums dels grups que m’havien impactat quan els vaig escoltar per primer cop.

No ha estat el cas dels Allo Darlin’, que han millorat amb els anys: el seu cedé Europe no té res a envejar als Belle & Sebastian ni a cap altra estrella del pop britànic. I per triar una cançó, em quedo amb Neil Armstrong, que confesso va ser un dels meus herois de joventut, i és que jo volia viatjar a la Lluna i a Mart i a Júpiter i ja posats recórrer tota la Via Làctia amb una nau espacial i vestit com els astronautes de 2001.

Encara hi soc a temps, és clar.