A LA RECERCA DE PULASKI

En llegir títol del nou disc d’Andrew Bird, I Want to See Pulaski at Night, vaig pensar que devia fer referència a alguna persona, probablement d’ascendència centreeuropea.

Em vaig reafirmar en aquesta opinió en escoltar la cançó estrella del disc, Pulaski at Night, per altra part la única cantada, i on la tornada diu Come back to Chicago, City of light; com que Bird viu a Chicago, em semblava evident que li estava demanant a algun conegut seu que tornés. Fins i tot podria fer referència a un personatge de Star Trek que es diu així, la doctora Pulaski, que volia que tornés a la telesèrie, ves a saber.

Per si de cas hi havia un Pulaski desconegut per mi i famós allà als USA, vaig cercar el nom al Google, i resulta que Pulaski també un indret, o millor dit, uns quants indrets: hi ha un –o una- Pulaski a Tennessee i un altre a Virgínia, a més del comtat de Pulaski a Arkansas. I encara més, a la mateixa ciutat de Chicago hi ha un carrer i una estació de metro que es diuen Pulaski, així com un supermercat.

Pensant-ho millor, vaig revisar la lletra de la cançó i vaig concloure que el Pulaski al que es refereix Bird havia de ser un indret:

I paint you a picture

Of Pulaski at night

Come back to Chicago

City of light

Però Pulaski a part, el fet és que aquest nou disc d’Andrew Bird, on el violí domina de dalt a baix, no està malament, en especial la cançó esmentada, però no m'acaba d'agradar. Sona bé i es deixa escoltar, però li falta alguna cosa: quan un cedé agrada molt, es torna a posar un cop l'hem sentit; aquest no.
Filant més prim, he arribat a la conclusió que els motius d'aquest petit desencís són tres: que el violinista xiulador ja no xiula –això és greu!; que només hi ha una cançó cantada, i en Bird és un bon violinista, però també és un bon cantant; i que el disc sigui tan curt, com si hagués composat un tema –l’esmentat Pulaski at Night- i a continuació hagués afegit música per envoltar-lo amb unes quantes cançons i ja està.
Però la cançó Pulaski at night sona molt bé.

ELS MEUS PROBLEMES AMB LES SIMONES

Verses of Comfort, Assurance and Salvation va ser el primer disc del trio femení Au Revoir Simone, tres dones fent música amb sintetitzadors i cantant amb veus de figa tova –Carme dixit-, una combinació guanyadora. Pintava bé i augurava un bon futur.

Així va ser: The bird of music, el segon disc de les Simones és una obra ben feta, coordinada, coherent i bella. Synthpop suau, tot ell teclats acompanyats de les veus melòdiques i vaporoses –quasi xiuxiuejants- de les tres components del grup. Fins i tot té un punt d’agosarat: el fet de no aixecar la veu en cap cançó, de mantenir aquest ritme suau i dolç, dona una imatge d’innocència i virginitat que flirteja amb la cursileria, però precisament en aquest flirteig consisteix el joc, en desmarcar-se d’altres grups que esgrimeixen la potència de la veu o de les guitarres, quan no la potència física a l’escenari, i quedar-se amb aquesta imatge lànguida i un xic hippie.

Això ho van voler canviar de cara al següent disc, Still Night, Still Light, intentant oferir un punt més de duresa i menys d’ingenuïtat, però el que van aconseguir és fer-se avorrides. Les cançons es feien pesades, repetitives, poc elaborades, massa previsibles.

I ara, amb l’acabat de sortir Move in Spectrums, la cosa no ha millorat, el conjunt és excessivament heterogeni per escoltar-lo alhora, i per separat només aguanten algunes cançons. Es reconeix l’estil de les Simones del seu millor disc, però estan lluny d’aquell atractiu musical.

Serà que el projecte ja no dona per més?

De moment, el que més se salva de la cremà és aquesta Crazy, on les Simones demostren que també ho poden fer bé com actrius.

EL MILLOR DEL SEGLE XXI (I): GIVE UP

Buf, quan he escrit el títol d’aquest post, m’ha agafat la tremolera. Sona molt fort, això d’ el millor del segle, i ho he tret, però després he pensat que no, que ho deixo, que és un títol que interpretat com lo millor de segle XXI –avi Pompeu, per quins motius vas carregar-te el lo, tan útil, i tan bé i bonic que sona?- ja no queda tan pretensiós i pot entendre’s com fent referència a més d’un disc.

El títol ve inspirat per la reedició –aprofitant que el 2013 va fer 10 anys de la seua primera aparició- de Give Up, l’únic disc de The Postal Service, encara que després s’han publicat singles i versions variades dels temes que inclou.

Aprofitant l’aniversari, l’han reeditat amb extres afegits –versions d’altres músics, fotos dels artistes...- i com una magdalena Proust m’ha vingut al cap el dia que, ja fa una mica més de deu anys, vaig anar a l’ara inexistent botiga CD Drome del carrer Valldonzella de Barcelona a mirar les novetats musicals i sobretot a admirar les il·lustracions i els disseny de les fundes –això m’apassiona-, i el vaig veure per primer cop.

Em van captar l’atenció les lletres de la coberta, que no eren massa habituals, i la contracoberta em va sorprendre per la foto que, vagament, em recordava una escena de la Metropolis de Fritz Lang. Després, en fixar-me més, vaig veure la núvia enmig del temporal i vaig dir uh.

El depenent no tenia ni idea de quin tipus de música era la que hi havia en aquell disc, i es va disculpar explicant-me que era d’un grup nou, i que encara no l’havia sentit.

Em va deixar obrir-lo i remenar l’interior, però no escoltar-lo: en aquella botiga només hi havia reproductor d’elapés, i d’aquest grup no en tenien.

Suposo que va ser un cop de coeur totalment influenciat per l’estètica –no és el primer cop que ho he fet- però el cert és que vaig comprar aquell cedé, i només arribar a casa el vaig posar.

Em va impressionar: era una música totalment melòdica i molt agradable, feta sobre una base de sintetitzadors, caixes de ritme i guitarra, i envoltada de sorollets. Més tard vaig saber que d’aquest estil se’n diu indietrònica, i des d’aleshores, estic abonat a ell.

Els Postal Service són Ben Gibbard, que és el cantant, i Jimmy Tamborello, que s’encarrega dels instruments. Els acompanya en moltes de les cançons la veu de la Jenny Lewis. Diuen que el nom del grup fa referència al servei de correus nord-americà, ja que Tamborello i Gibbard van construir el disc treballant individualment cada un a casa seua i enviant-se per correu una cinta digital amb el que anaven fent. Primer començava el Tamborello gravant la música de la cançó que havia composat, la enviava per correu al Gibbard, aquest posava la veu i reenviava la cinta, aleshores l’altre modificava el que creia convenient, tornava a enviar-la, i així.

Si és certa aquesta història, l’obra final encara té més mèrit, perquè els cosits no es noten: són nou cançons perfectament estructurades, i una –la que apareix al final del disc- que els va quedar fatal. Ja se sap: en tota obra mestra sempre hi ha la taca negra que dona més valor a la resta.

A l’hora de posar-ne alguna en aquest post, no sabia quina triar, i després de pensar-m’ho molt, m’he decantat per tres.

Començo per Nothing Better, una història de desamor cantada pel Gibbard i la Lewis, i on el Tamborello mostra com és capaç de construir un univers de sorollets que funcionen a la perfecció barrejats amb instruments electrònics. Atenció als darrers segons de la cançó: un final perfecte.

Més: Such Great Heights -probablement la més coneguda, ja que molts cantants han fet versions d’ella, s’ha utilitzat com a banda sonora d’anuncis i fins i tot a la sèrie de TV Anatomia de Grey- captiva des del seu començament, amb un sintetitzador solitari que repeteix una senzilla melodia abans de donar pas a l’èxtasi musical que s’allarga fins quatre minuts i mig.

I per acabar, We Will Become Silhouettes, la meua preferida. La història que narra podria ser trista, però jo l’entenc com una simpàtica picada d’ull a la vida quotidiana: no cal ser famosos per ser feliços. El vídeo, pura ironia interpretada pels antiherois de l'american way of life. We will become silhouettes when our bodies finally go, això diu.

ELS MILLORS DEL 2013 (i III)

I per fi, els millors dels millors, que segur que no coincideixen amb els de cap altra llista. Però són els que a mi m’agraden

7. Depeche Mode

Heaven, del disc Delta Machine

 

2013 ha estat un any de reaparicions, i els Depeche Mode ho han fet amb un disc que està lluny dels seus inicis, però atenció, això en aquest cas no és dolent: Delta Machine és bo, molt bo. L’intent de combinar blues i tecno –cosa difícil, quasi impossible- aquí es corona amb èxit. El disc rutlla bé de cap a peus: introduït per Welcome to My World, i passant per Angel, Heaven, Slow i Soothe My Soul, acaba amb un Goodbye que ens deixa amb un bon gust de boca. Han tornat els millors Depeche Mode, tot i que –Heràclit ja ens ho va dir fa segles- ja no són els mateixos... ni sonen igual

6. Young Galaxy

Fall for You, del disc Ultramarine

 

Amb melodies exòtiques, vocals i instruments musicals, Young Galaxy s’esforcen per donar un toc diferent al pop de sempre. Fins i tot hom pot descobrir calypso i altres aires afrocubans amagats entre acord i acord. Una troballa, aquests Ultramarine

5. Kanye West

Black Skinhead, del disc Yeezus / VIDEO RECOMANAT

 

Rap i hip-hop? Si, no em desagrada, però posar a un rapero entre els cinc millors de l’any?

És que en Kanye West és un fora de sèrie, i la seua música no és tan senzilla de catalogar com podria semblar a primera vista. S’atreveix a fer barreges a priori impossibles, i a deconstruir veus i melodies de tota la vida per fabricar arriscades cançons que funcionen molt bé. Bound 2 n’és un exemple, Blood on the Leaves un altre: qui es pot ofendre amb l’aberració que ha fet en Kanye West amb els clàsics si el resultat és tan bo?

4. Chvrches

The Mother We Share, del disc The Bones of What You Believe

 

Afortunadament  per als que ens agrada l’electrònica, l’any ha estat profús amb grups que la practiquen, i a més, en la seua vessant més melòdica: el sinthpop. Feathers, Marsheaux, Fotonovela, Marnie o Northern Kind són alguns dels que treballen força bé aquest estil. Però nou, nou... si, hi ha els Chvrchs, que no sonen a repetit

3. John Grant

Great Motherfucker, del disc Pale Green Ghosts

 

Una gran veu i molt bona música, la de John Grant, que en aquest Pale Green Ghosts entra en fase melòdica i un xic jazzy i es fa acompanyar per alguns famosos, com la Sinead O’Connor en la cançó Great Motherfucker.  Emotiu i ferm

2. James Blake

Overgrown, del disc Overgrown

 

La gràcia –excelsa- d’en James Blake radica en dos elements: la veu i el flirteig amb l’experimentació. No és un crooner ni un cantant de jazz ni de soul ni de blues, ni molt menys un nen de l’escolania de Montserrat, però tot i això, en alguns moments ho recorda. Per altra part, i com a conseqüència del seu punt experimental, Overgrown no és un disc d’acompanyament com a música de fons sinó per escoltar amb calma en la intimitat, millor al capvespre que al sol de migdia.  El vídeo, per tant, no cal mirar-lo: només escoltar-lo

1. Baths

No eyes, del disc Obsidian

 

Qui va dir que la indietrònica estava acabada? Clics, frecs i demés sorollets cacofònics s’ajunten sobre bases rítmiques i melodies vocals per aconseguir en aquest Obsidian un conjunt de cançons que s’aproximen al costat més fosc i difícil de l’electrònica però sense entrar-hi, de manera que el resultat final és altament taral·lejable i gratificant. Baths és Will Wiesenfeld,un músic d’estudi –cercant informació vaig descobrir que va néixer al poble de Tarzana (sic)- que porta temps experimentant i produint boniques cançons. Aquest disc és probablement el millor que ha fet

La setmana vinent, more merrie melodies!

ELS MILLORS DEL 2013 (II)

Segueixo amb els millors de l’any, ara del 14 al 8

14. Emmylou Harris & Rodney Crowell

Hanging Up My Heart, del disc Old Yellow Moon

L’estrany seria que ho haguessin fet malament: dos grans de la música americana com la Harris i el Crowell junts saben fer boniques cançons quasi sense despentinar-se, i aquest disc és un exemple. El tema Hanging Up My Heart és un clàssic instantani del country

13. Rhye

Open, del disc Woman / VIDEO RECOMANAT

Endevina endevinalla: quants anys té la dona que canta? I la que l’acompanya als cors?

La pregunta porta parany incorporat: no hi canta cap dona. Però costa de d’acceptar-ho: el disc es diu Woman, les fotos de la funda són de dones, el vídeo ídem, i les veus... doncs no, són elegants veus d’home, com també elegant és la música que fan, una mica a l'estil dels Thievery Corporation. Molt bonic

12. Camera Obscura

Do It Again, del disc Desire Lines

Per sort, aquest Desire Lines no és res de nou. Camera Obscura segueixen en la seua línia habitual, fent un britpop melòdic i alegre però consistent, amb  un punt de duresa tant en la música com en les lletres que els fa diferents i els posa per sobre de la majoria de grups que es mouen en aquests paràmetres estilístics

11. Vampire Weekend

Diane Young, del disc Modern Vampires of the City

Què bons que són aquests paios! Cada nou disc seu sona diferent de l’anterior, i tot i això, se’ls reconeix immediatament com a grans músics. Heterogenis com sempre, en aquest Modern Vampires of the City costa triar un tema a destacar sobre els altres, així que pito pito gorgorito, li ha tocat a Diane Young

10.  OMD

Metroland, del disc English Electric

Tot cofoi, esperava amb impaciència el nou disc dels OMD, i quan per fi escolto el primer tema, Metroland, em sembla reconèixer l’Europe Endless dels Kraftwerk. I Kraftwerk de nou ressona en altres cançons del disc –Decimal recorda a Numbers, Please Remain Seated a The Robots-, de manera que em quedo perplex. Per acabar-ho d’adobar, el disc recupera un tema, Kissing the Machine, composat i interpretat amb l’ex-Kraftwerk Karl Bartos. “S’han passat”, penso, “Són uns copions”. A mesura que torno a escoltar les cançons, matiso els meus pensaments. Em segueix semblant una còpia, però té la gràcia d’estar interpretada pels OMD. Descobreixo una nova Joanna d’Arc en la cançó Helen of Troy. Trobo algunes peces –Atomic Ranch, Final Song- que em recorden als millors Orchestral Manoeuvres in the Dark, els del Dazzle Ships, els més experimentals, els més agosarats. I arribo a la conclusió que està bé.
Per cert, la imatge que he posat és d'un dels webs que recomano, electricity club. Kraftwerk? Em sona, haw, haw!

9. Jimbo Mathus & Tri-State Coalition

Poor Lost Souls, del disc White Buffalo/ VIDEO ALTAMENT RECOMANAT

Només escoltar aquesta cançó, em vaig enamorar d’ella. El començament em recorda als millors Low Anthem, i continua amb una cadència suau, com de cavalcada lenta per la planes de l’Amèrica profunda. Les guitarres acompanyen i marquen el terreny a la perfecció, entrant i sortint, i les veus, a cor i en solitari, llisquen impecables pels quasi quatre minuts de cançó. Un country ben interpretat.
El vídeo, imprescindible

8. Ejecta

Afraid of the Dark, del disc Dominae

Pel que he pogut veure, aquest és el primer disc dels Ejecta, i el seu contingut ve perfectament presentat per la funda que l’acompanya: elegància, sobrietat, i un toc de primerencs que apunten molt alt. El tema Afraid of the Dark, que d’entrada recorda als primers XX, és un esbós d’obra mestra: en sentir-lo, hom queda impressionat per la seua bellesa, tot i que la sensació final és que falta alguna cosa i en sobren algunes. També sobren segons: el tema se’ls va complicant a mesura que passen els minuts, i això passa en la majoria de les cançons d’aquest Dominae.

Demà, els millors dels millors