No ha estat el 2016 un any de
massa sorpreses musicals, ni tampoc de revelacions. Això fa que entre els
primers de la meua llista de millors de l'any no aparegui cap desconegut: tots
són músics que ja tenien discs editats anteriorment.
Tot i això, cal aplaudir a...
1. La Jenny Hval, la indiscutible
número 1 de l'any 2016 amb el superdifícil, supercompromés i superfemení Blood Bitch, amb tres temes de
vampírica bellesa: Conceptual
Romance (la cançó de l'any), Female Vampire i The
Great Undressing.
2. Parade, mi murciano favorito,
que segueix publicant el que li ve de gust i amb molt bon gust. La seua
música és només apta per a fans: de la ciència-ficció, dels tebeos, de la
literatura barata i d'altres galindaines subculturals... és ideal, oi?
3. Islands, que a falta d'un nou
disc dels meus adorats Chvrches,
m'han ajudat a posar un puntet més d'alegria a la vida taral·lejant les seues
cançons, agradablement lleugeres i senzillotes. Res de l’altre món, ni tan sols
els poso en la llista de millors de l’any, però això no importa massa: són
divertits, i ja és molt.
4. Chvrches (he dit ja que m’apassionen?), gent inquieta que, a l'espera de treure disc nou –la editora no els deixa encara, ha de passar un any entre disc i disc- fan versions i cerquen vies
alternatives per seguir creant.
5. Les veus tractades: pocs són els que s’atreveixen a fer un unplugged autèntic: vocoders i altres
aparells per tractar la veu són utilitzats per la quasi totalitat dels
músics... i això que guanyem. Ja no importa si tens o no bona veu, sinó si la
saps tractar com cal.
I poca cosa més, però finalment
m'ha sortit una llista de 50 cançons per seguir estimant la música.
Aquí van els 10 millors del 2016,
per ordre d'importància. La resta, aviat.
1. Conceptual
Romance, de Jenny Hval
Vampirs, cicle
menstrual i cabòries varies s'uneixen en el disc Blood Bitch per construir la banda sonora d'un film inexistent. La
Hval recita –amb una veu difícil que frega la cacofonia però no-, taral·leja, canta
–amb una altra veu més dolça que l’anterior però que també és la seua- i es
duplica per construir un poema sonor arranjat amb lleugers tocs d'electrònica. Bellíssim!
2. 22 (OVER Soo ooN), de Bon
Iver (versió de Bob Moose)
Després de veure els títols
estrambòtics i majoritàriament il·legibles (en aquesta que ara comento, on jo
he posat“oo” va el símbol d’infinit) que en Bon Iver ha posat a les cançons del
seu darrer disc 22 / 10 , hom
pensaria que és un pocasolta descerebrat, i potser sí, però la música que fa és
molt molt bona. Aquest 22 (OVER Soo ooN) és
un treball molt acurat a base de veus tractades –la seua-, sintetitzadors i
caixa de ritmes, i en Bob Moose l’allarga redundant algunes veus i afegint uns
quants segons més de ritme. Sorprenent.
3. I Need You, de Nick Cave and The Bad Seets
Com una pregària, un cant crepuscular a l'amor, una súplica romàntica i apassionda, es desenvolupa aquest I Need You, on Nick Cave s'exposa íntimament. Poètica.
4. The Colour In Anything,
de James Blake
Amb el disc homònim, en Blake ha
aconseguit el seu millor treball, amb l’equilibri perfecte entre experimentació
electrònica i melodies r&b. M’ha costat decidir-me a l’hora de triar-ne una
d’entre les moltes joies musicals que conté: Radio Silence o The Willing
Heart podrien perfectament intercanviar-se amb aquest The Colour in Anything. Però finalment, el piano, omnipresent i en
alguns moments protagonista principal de la cançó, ha decidit. Delicada.
5. You Want It Darker, de Leonard Cohen
Un llegat magnífic, el que ens
deixa Cohen amb aquesta cançó, on la seua veu s’imposa per damunt de tot, quasi
bé recitant, amb uns arranjaments minimalistes que només ja ben avançats els
tres primers minuts de cançó, donen pas a una lletania mística amb que arrodoneix l’obra. Magistral.
6. Warning Call, de Chvrches
A l’espera d’un nou àlbum dels
indiscutibles amos actuals del sinthpop, de tant en tant em capbusso per veure
què trobo d’ells, amants com són de fer versions i revisions d’altres musics. I
ves per on, aquest estiu vaig trobar Warning
Call, banda sonora d’un videojoc per a la PS4 que es diu Mirror’s Edge Catalyst (i del que no en
tinc ni fava). No deceben mai, els
Chvrches: una altra cançó sinthpop amb la dosi exacta de melangia, lleugera però
necessària, per fruir de la vida.
7. I Need a Forest Fire, de James Blake i Bon Iver
Si ja són bons per separat, junts ho són encara més. Dues de les veus més apreciades del pop actual construeixen un paisatge a base de textures vocals i sintetitzadors. Planejadora i vegana, és una cançó per escoltar fent un fosquet, com diu el meu amic Xec.
8. Baila Sumeria, de Triángulo de Amor Bizarro
Val, la lletra no s'entén gaire; val, el que diu sembla una mica sense sentit; val, el vídeo és cutre; però Baila Sumeria és un himne com una casa de gran, salvatge i rítmic. Depressió? Aqui tenim un bon remei.
9. Freedun, de M.I.A. (amb la participació de Zain)
Els crítics han passat per sobre
el darrer disc de la M.I.A., considerant-lo una cosa sense pena ni glòria... i
s’equivoquen. AIM, l’àlbum on apareix el tema Freedum, no és potser una obra mestra com eren els anteriors Arular
o Kala, per és un compendi de bones cançons on la cantant angloíndia (acabo d’escriure aquesta paraula pensant que
el corrector me la subratllaria com a inexistent, i va i resulta que no!)
continua mesclant electrònica, ritmes tribals i folklore asiàtic amb perícia, i
ho adoba amb lletres carregades de missatge. Una cantautora del segle XXI, sí.
10. Without Love, de Descendents
Encara és viu el punk? Bé, al
menys el post-punk sí. Sense ofendre als puristes, Descendents fan un disc que
beu de les fonts dels clàssics trencaguitarres, fins i tot amb aquell toc de
descerebramenta passada de voltes que fa somriure d’empatia. A galopar!
