dilluns, 24 de novembre del 2014

UNA VEU BONICA [SHARON VAN ETTEN / ARE WE THERE]


 
Malgrat el que diuen les males llengües de la meua predilecció per les veus de figa tova, m’agrada la Sharon Van Etten i el seu folk de cantautora amb lleugers tocs de country. Deu ser l’excepció que confirma la regla, perquè la Van Etten té una veu que no se l’acaba, potent i madura, de fet més madura del que a simple vista transmet la seua imatge retocada per maquilladors i estilistes obsessionats a fer-nos creure que totes les cantants són guapes, joves i sensuals, i que evidentment no és la que he triat, natural ma non troppo.
El darrer disc que ha publicat, Are We There, és bonic de cap a peus, amb arranjaments completíssims i temes que mantenen una línia similar de ritme i volum excepte en algun cas concret com Our Love, que per moments oscil·la cap al sinthpop per tornar al folk habitual. I com que a mi m’agrada el sinthpop, doncs ja m’està bé.



dilluns, 17 de novembre del 2014

DES D’ESCÒCIA AMB AMOR [KING CREOSOTE / FROM SCOTLAND WITH LOVE]



La descoberta de Diamond Mine, obra de King Creosote i Jon Hopkins –un altre disc comprat per les belles imatges i disseny de l continent, i que després m’ha sorprès amb un contingut a l’alçada- em va alegrar la vida –ja de per si alegre- i em va empènyer a seguir a un i a l’altre musicalment. En Hopkins va retornar als seus orígens amb electrònica i bases rítmiques ballables –veure la crítica del seu àlbum Immunity-, mentre que Creosote -bonic pseudònim de Kenny Anderson- s’ha mantingut fidel a l’estil tranquil, melòdic i folk d’aquell Diamond Mine a l’hora de composar la banda sonora per al documental de la BBC From Scotland With Love, editada ara en format de disc compacte.
Potser les peces que composen aquest From Scotland With Love no formen un conjunt tan harmònic i complet com Diamond Mine, però sí que arriben al mateix –alt- nivell de qualitat i bellesa.
És música que transmet emoció i fins i tot un punt de tristesa, com la cançó Something To Believe It, però també música compromesa, com el tema Pauper’s Dough, que té un punt d’himne proletari.





dilluns, 10 de novembre del 2014

LA INDUSTRIA DEL XXI (COPELAND / BECAUSE I’M WORTH IT)



La revolució industrial: capitalisme, infravivendes, proletariat, burgesia, màquina de vapor, carbó, fàbriques.
Posem-li música: llarguíssima obertura d’una inexistent òpera ambientada al segle XIX on es narra com els operaris d’una fàbrica de Bristol es declaren en vaga mitjançant una bella peça coral i l’empresari, amb veu de Plácido Domingo, els empeny a que tornin a la feina?
No, millor el Compuesto de hierro de Arturo Lanz i Saverio Evangelista, pur ritme industrial del segle XX per ballar, reflexionar, hipnotitzar-se o quedar-se adormit com un beneit al ritme salvatge d’Esplendor Geométrico.
Però al segle XXI la màquina és l’ordinador. La màquina és el telèfon mòbil. La màquina és l’eina que segueix controlant, alienant, establint una relació d’amor-odi sadomasoquista, de dependència i de passió freda i plàstica.
Copeland, abans Inga Copeland, ha plasmat aquesta evolució en el seu disc Because I’m worth It. Industrial, electrònic, però no tribal. Al XXI la tribu ha abandonat la calidesa del tam-tam i s’ha passat a la fredor del mòbil. Individualisme de joguina, carn fresca per al capital.
Si cerqueu Inga Copeland al Google trobareu dues imatges força oposades: la Copeland amb cara de pija i jersei de marca, i la Copeland amb cara de noia a qui li han fotut unes quantes òsties i després s’ha mullat per l’ELA. Ves a saber com és de veritat, però la de Because I’m wotht It és la segona, la del cabell mullat i mirada trista, la que ha perdut la veu de figa tova i mira a la cara tot i que sap que pot tornar a rebre. Estem al XXI i les òsties plouen.
Faith OG X: 5 minuts i 22 segons del segle XXI. Obra mestra de l’electrònica.


dilluns, 3 de novembre del 2014

UNA CERTA DECEPCIÓ (PERFUME GENIUS / TOO BRIGHT)



 Que l’art resulta una bona via d’escapament de tots els monstres de l’id no és, a hores d’ara, cap secret, i la música –vocal o instrumental, clàssica o contemporània, pop o folk, indie o cowboy- n’és un bon transmissor. Tampoc no és estrany que l’inconscient d’en Perfume Genius -Mike Hadreas per als amics i familiars- vagi ple de sexe des que l’adolescència va treure el seu cap pel penis, com ens passa a la quasi totalitat de membres del gènere humà que en som posseïdors d’un.
A partir d’aquestes dues premisses inicials es pot intuir –deduir seria massa prepotent- que Perfume Genius, com a bon músic com és, allibera els seus traumes, frustracions, desitjos i pulsions eròtiques cada cert temps en forma de disc compacte que després reprodueix en concerts.
Bella i intimista en la forma, arriscada i mortificant en el contingut, la música d’en Perfume Genius m’ha arribat al cor des del seu primer disc, i en els meus particulars hitparades l’he posat sempre el número 1. Fins ara.
Amb el seu nou disc, Too Bright, m’acompanya una certa decepció No és que el disc sigui una pífia ni que hagi baixat la qualitat sonora, ni que el missatge que transmet hagi abandonat el dens marécage en que viu fa anys. No. És que Perfume Genius ha deixat el folk per passar-se al pop-rock, seguint les petjades dels qui imagino deuen ser ídols seus: Bowie, Lou Reed, Mercury...
Res a criticar si m‘embogís aquest estil, però no és el cas; Too Bright no em desagrada, però hauria de ser una obra tan rodona com el seu continent, sense escletxes musicals, per deixar-me satisfet. I tampoc.
Ep! No és però més que una certa decepció: Too Bright no presenta un menú equilibrat, però conté un chef d’oeuvre com Queen. En escoltar-lo em passa pel cap Heroes. Em passa pel cap Walk on the Wild Side. Em passa pel cap que Perfume Genius pot esdevenir una nova icona musical emergida des de la sexualitat maleïda.