Malgrat el que
diuen les males llengües de la meua predilecció per les veus de figa tova,
m’agrada la Sharon Van Etten i el
seu folk de cantautora amb lleugers tocs de country. Deu ser l’excepció que
confirma la regla, perquè la Van Etten té una veu que no se l’acaba, potent i
madura, de fet més madura del que a simple vista transmet la seua imatge
retocada per maquilladors i estilistes obsessionats a fer-nos creure que totes
les cantants són guapes, joves i sensuals, i que evidentment no és la que he
triat, natural ma non troppo.
El darrer disc que
ha publicat, Are We There, és bonic de cap a peus, amb arranjaments completíssims
i temes que mantenen una línia similar de ritme i volum excepte en algun cas
concret com Our Love, que per moments oscil·la cap al sinthpop per tornar
al folk habitual. I com que a mi m’agrada el sinthpop, doncs ja m’està bé.
La descoberta de Diamond
Mine, obra de King Creosote i
Jon Hopkins –un altre disc comprat
per les belles imatges i disseny de l continent, i que després m’ha sorprès amb
un contingut a l’alçada- em va alegrar la vida –ja de per si alegre- i em va
empènyer a seguir a un i a l’altre musicalment. En Hopkins va retornar als seus
orígens amb electrònica i bases rítmiques ballables –veure la crítica del seu àlbum Immunity-,
mentre que Creosote -bonic pseudònim de Kenny
Anderson- s’ha mantingut fidel a l’estil tranquil, melòdic i folk d’aquell Diamond Mine a l’hora de composar la
banda sonora per al documental de la BBC From Scotland With Love, editada ara
en format de disc compacte.
Potser les peces
que composen aquest From Scotland With
Love no formen un conjunt tan harmònic i complet com Diamond Mine, però sí que arriben al mateix –alt- nivell de
qualitat i bellesa.
És música que
transmet emoció i fins i tot un punt de tristesa, com la cançó Something
To Believe It, però també música compromesa, com el tema Pauper’s
Dough, que té un punt d’himne proletari.
La revolució
industrial: capitalisme, infravivendes, proletariat, burgesia, màquina de
vapor, carbó, fàbriques.
Posem-li música: llarguíssima
obertura d’una inexistent òpera ambientada al segle XIX on es narra com els
operaris d’una fàbrica de Bristol es declaren en vaga mitjançant una bella peça
coral i l’empresari, amb veu de Plácido
Domingo, els empeny a que tornin a la feina?
No, millor el Compuesto
de hierro de Arturo Lanz i Saverio Evangelista, pur ritme
industrial del segle XX per ballar, reflexionar, hipnotitzar-se o quedar-se
adormit com un beneit al ritme salvatge d’Esplendor
Geométrico.
Però al segle XXI
la màquina és l’ordinador. La màquina és el telèfon mòbil. La màquina és l’eina
que segueix controlant, alienant, establint una relació d’amor-odi
sadomasoquista, de dependència i de passió freda i plàstica.
Copeland, abans Inga Copeland, ha plasmat aquesta evolució en el seu
disc Because
I’m worth It. Industrial, electrònic, però no tribal. Al XXI la tribu ha
abandonat la calidesa del tam-tam i s’ha passat a la fredor del mòbil. Individualisme
de joguina, carn fresca per al capital.
Si cerqueu Inga
Copeland al Google trobareu dues
imatges força oposades: la Copeland amb cara de pija i jersei de marca, i la
Copeland amb cara de noia a qui li han fotut unes quantes òsties i després s’ha
mullat per l’ELA. Ves a saber com és de veritat, però la de Because I’m wotht It és la segona, la
del cabell mullat i mirada trista, la que ha perdut la veu de figa tova i mira
a la cara tot i que sap que pot tornar a rebre. Estem al XXI i les òsties
plouen.
Faith OG X: 5 minuts i 22 segons del segle XXI. Obra
mestra de l’electrònica.
Que l’art resulta
una bona via d’escapament de tots els monstres de l’id no és, a hores d’ara,
cap secret, i la música –vocal o instrumental, clàssica o contemporània, pop o
folk, indie o cowboy- n’és un bon transmissor. Tampoc no és estrany que
l’inconscient d’en Perfume Genius
-Mike Hadreas per als amics i familiars- vagi ple de sexe des que
l’adolescència va treure el seu cap pel penis, com ens passa a la quasi
totalitat de membres del gènere humà que en som posseïdors d’un.
A partir d’aquestes
dues premisses inicials es pot intuir –deduir seria massa prepotent- que
Perfume Genius, com a bon músic com és, allibera els seus traumes,
frustracions, desitjos i pulsions eròtiques cada cert temps en forma de disc
compacte que després reprodueix en concerts.
Bella i intimista
en la forma, arriscada i mortificant en el contingut, la música d’en Perfume
Genius m’ha arribat al cor des del seu primer disc, i en els meus particulars
hitparades l’he posat sempre el número 1. Fins ara.
Amb el seu nou disc,
Too
Bright, m’acompanya una certa decepció No és que el disc sigui una
pífia ni que hagi baixat la qualitat sonora, ni que el missatge que transmet
hagi abandonat el dens marécage en que viu fa anys. No. És que Perfume Genius
ha deixat el folk per passar-se al pop-rock, seguint les petjades dels qui
imagino deuen ser ídols seus: Bowie, Lou
Reed, Mercury...
Res a criticar si m‘embogís
aquest estil, però no és el cas; Too Bright no em desagrada, però hauria de ser
una obra tan rodona com el seu continent, sense escletxes musicals, per
deixar-me satisfet. I tampoc.
Ep! No és però més
que una certa decepció: Too Bright no presenta un menú equilibrat, però conté
un chef d’oeuvre com Queen. En escoltar-lo em passa pel
cap Heroes.
Em passa pel cap Walk on the Wild Side. Em passa pel cap que Perfume Genius pot
esdevenir una nova icona musical emergida des de la sexualitat maleïda.
