Curiosament, el fet
de sentir-me atret per un tipus de música –a hores d’ara no és cap secret que
els teclats per mi són conditio sine qua non pel que fa a una cançó- no em fa
conformista en la meua recerca de novetats: mai no en tinc prou amb el que
estic escoltant, per molt que m’agradi, i sempre en busco més, i és clar, acabo
trobant boniques músiques on els teclats no hi són ni en pintura.
De vegades, però,
sona la flauta i descobreixo petits tresors en el meu format preferit,
electrònica inclosa, com és el cas del duo Sylvan
Esso, que combina a la perfecció la veu –ella- amb els teclats –ell. Per
separat, potser estaríem parlant per una part de R&B o fins i tot de soul i
per altra d’indietrònica, però junts aconsegueixen un synthpop la mar d’elegant
i preciosista.
L?àlbum homònim és
aprofitable de cap a peus, des del logotip –concís i simple però arriscadament
antiactual- a les cançons, que van sonant perfectament lligades entre si, començant
per la deliciosa Hey Mamy i acabant amb la bellíssima Come Down, un tema amb
unes bases electròniques tan subtils que podria passar per una interpretació a
capella. Entremig, un grapat de cançons que serien hits en una emissora de ràdio
molt exigent i poc comercial. Un parell d’exemples: Coffee i Wolf.
Sylvan Esso: totalment
recomanables.