Curiosament, el fet
de sentir-me atret per un tipus de música –a hores d’ara no és cap secret que
els teclats per mi són conditio sine qua non pel que fa a una cançó- no em fa
conformista en la meua recerca de novetats: mai no en tinc prou amb el que
estic escoltant, per molt que m’agradi, i sempre en busco més, i és clar, acabo
trobant boniques músiques on els teclats no hi són ni en pintura.
De vegades, però,
sona la flauta i descobreixo petits tresors en el meu format preferit,
electrònica inclosa, com és el cas del duo Sylvan
Esso, que combina a la perfecció la veu –ella- amb els teclats –ell. Per
separat, potser estaríem parlant per una part de R&B o fins i tot de soul i
per altra d’indietrònica, però junts aconsegueixen un synthpop la mar d’elegant
i preciosista.
L?àlbum homònim és
aprofitable de cap a peus, des del logotip –concís i simple però arriscadament
antiactual- a les cançons, que van sonant perfectament lligades entre si, començant
per la deliciosa Hey Mamy i acabant amb la bellíssima Come Down, un tema amb
unes bases electròniques tan subtils que podria passar per una interpretació a
capella. Entremig, un grapat de cançons que serien hits en una emissora de ràdio
molt exigent i poc comercial. Un parell d’exemples: Coffee i Wolf.
Com
que els meus músics preferits no poden estar gravant un nou disc cada mes, i
quan en treuen un de nou no sempre és el que m’espero, tendeixo a cercar imitadors
que estiguin a l’alçada.
Un
bon exemple són els Analog Angel,
que no amaguen que la seua música està clarament influenciada pels clàssics del
sintipop, i que han recollit en una cançó, We
won’t walk away, l’essència dels primers OMD, de forma que podria passar perfectament per un tema perdut del
disc Organisation o d’Architecture & Morality.
Prez gorite, prez
poliata, pod zvezdite, nad zhitata, cantava en búlgar la Mira Aroyo, nascuda a Sofia I una de
les dues veus femenines de Ladytron.
Va ser una de les sorpreses del nou segle, el
seu disc 604. Era el primer, i el nom del grup, inspirat en un tema
homònim del també primer disc dels mítics Roxy
Music de Brian Eno i Bryan Ferry, apuntava bé.
La
música no decebia: sintetitzadors i més sintetitzadors i cançons pop
absolutament melòdiques.
L’estètica,
tampoc: uniformes negres de toc retrofuturista que recordaven vagament el
hieratisme dels maniquins de cert grup musical de Düsseldorf.
Semblava
que aquells quatre jovenets s’havien passat moltes hores escoltant Kraftwerk, Depeche Mode, OMD, Gary Numan, Pet Shop Boys i demés grans del sintypop. Però no copiaven:
creaven. Morts els 80, Ladytron els ressuscitava per obra i gràcia de la seua
música.
Un
parell de vídeos:
un directe de l’any 2001 interpretant la cançó Discotraxx; i el seu primer hit, Play Girl.
Ladytron
segueixen gravant cedés, alguns millors i altres no tant, però 604 va marcar el
rumb.
Verses of Comfort, Assurance and Salvation va ser el primer
disc del trio femení Au Revoir Simone,
tres dones fent música amb sintetitzadors i cantant amb veus de figa tova –Carme
dixit-, una combinació guanyadora. Pintava bé i augurava un bon futur.
Així va ser: The bird of music, el segon disc de les Simones és una obra
ben feta, coordinada, coherent i bella. Synthpop suau, tot ell teclats
acompanyats de les veus melòdiques i vaporoses –quasi xiuxiuejants- de les tres
components del grup. Fins i tot té un punt d’agosarat: el fet de no aixecar la
veu en cap cançó, de mantenir aquest ritme suau i dolç, dona una imatge
d’innocència i virginitat que flirteja amb la cursileria, però precisament en
aquest flirteig consisteix el joc, en desmarcar-se d’altres grups que esgrimeixen
la potència de la veu o de les guitarres, quan no la potència física a
l’escenari, i quedar-se amb aquesta imatge lànguida i un xic hippie.
Això ho van voler canviar de cara al següent disc, Still Night, Still Light,
intentant oferir un punt més de duresa i menys d’ingenuïtat, però el que van
aconseguir és fer-se avorrides. Les cançons es feien pesades, repetitives, poc
elaborades, massa previsibles.
I ara, amb l’acabat de sortir Move in Spectrums, la cosa no ha
millorat, el conjunt és excessivament heterogeni per escoltar-lo alhora, i per
separat només aguanten algunes cançons. Es reconeix l’estil de les Simones del seu
millor disc, però estan lluny d’aquell atractiu musical.
Serà que el projecte ja no dona per més?
De moment, el que més se salva de la cremà és aquesta Crazy, on les Simones demostren que també ho poden fer bé com actrius.
Buf, quan he escrit el títol
d’aquest post, m’ha agafat la tremolera. Sona molt fort, això d’ el millor del segle, i ho he tret, però
després he pensat que no, que ho deixo, que és un títol que interpretat com lo millor de segle XXI –avi Pompeu, per
quins motius vas carregar-te el lo,
tan útil, i tan bé i bonic que sona?- ja no queda tan pretensiós i pot
entendre’s com fent referència a més d’un disc.
El títol ve inspirat per la
reedició –aprofitant que el 2013 va fer 10 anys de la seua primera aparició- de
Give Up, l’únic disc de The Postal Service, encara que després
s’han publicat singles i versions variades dels temes que inclou.
Aprofitant l’aniversari, l’han
reeditat amb extres afegits –versions d’altres músics, fotos dels artistes...-
i com una magdalena Proust m’ha vingut al cap el dia que, ja fa una mica més de
deu anys, vaig anar a l’ara inexistent botiga CD Drome del carrer Valldonzella
de Barcelona a mirar les novetats musicals i sobretot a admirar les
il·lustracions i els disseny de les fundes –això m’apassiona-, i el vaig veure
per primer cop.
Em van captar l’atenció les
lletres de la coberta, que no eren massa habituals, i la contracoberta em va
sorprendre per la foto que, vagament, em recordava una escena de la Metropolis de Fritz Lang. Després, en fixar-me més, vaig veure la núvia enmig del temporal i vaig dir uh.
El depenent no tenia ni idea de
quin tipus de música era la que hi havia en aquell disc, i es va disculpar
explicant-me que era d’un grup nou, i que encara no l’havia sentit.
Em va deixar obrir-lo i remenar
l’interior, però no escoltar-lo: en aquella botiga només hi havia reproductor
d’elapés, i d’aquest grup no en tenien.
Suposo que va ser un cop de coeur
totalment influenciat per l’estètica –no és el primer cop que ho he fet- però
el cert és que vaig comprar aquell cedé, i només arribar a casa el vaig posar.
Em va impressionar: era una
música totalment melòdica i molt agradable, feta sobre una base de sintetitzadors,
caixes de ritme i guitarra, i envoltada de sorollets. Més tard vaig saber que
d’aquest estil se’n diu indietrònica, i des d’aleshores, estic abonat a ell.
Els Postal Service són Ben
Gibbard, que és el cantant, i Jimmy
Tamborello, que s’encarrega dels instruments. Els acompanya en moltes de
les cançons la veu de la Jenny Lewis.
Diuen que el nom del grup fa referència al servei de correus nord-americà, ja
que Tamborello i Gibbard van construir el disc treballant individualment cada
un a casa seua i enviant-se per correu una cinta digital amb el que anaven
fent. Primer començava el Tamborello gravant la música de la cançó que havia
composat, la enviava per correu al Gibbard, aquest posava la veu i reenviava la
cinta, aleshores l’altre modificava el que creia convenient, tornava a enviar-la,
i així.
Si és certa aquesta història, l’obra
final encara té més mèrit, perquè els cosits no es noten: són nou cançons
perfectament estructurades, i una –la que apareix al final del disc- que els va
quedar fatal. Ja se sap: en tota obra mestra sempre hi ha la taca negra que
dona més valor a la resta.
A l’hora de posar-ne alguna en
aquest post, no sabia quina triar, i després de pensar-m’ho molt, m’he decantat
per tres.
Començo per Nothing Better, una història de desamor cantada pel Gibbard i la
Lewis, i on el Tamborello mostra com és capaç de construir un univers de
sorollets que funcionen a la perfecció barrejats amb instruments electrònics.
Atenció als darrers segons de la cançó: un final perfecte.
Més: Such Great Heights -probablement la més coneguda, ja que molts
cantants han fet versions d’ella, s’ha utilitzat com a banda sonora d’anuncis i
fins i tot a la sèrie de TV Anatomia de Grey- captiva des del seu començament,
amb un sintetitzador solitari que repeteix una senzilla melodia abans de donar
pas a l’èxtasi musical que s’allarga fins quatre minuts i mig.
I per acabar, We Will Become Silhouettes, la meua
preferida. La història que narra podria ser trista, però jo l’entenc com una
simpàtica picada d’ull a la vida quotidiana: no cal ser famosos per ser
feliços. El vídeo, pura ironia interpretada pels antiherois de l'american way of life. We will become silhouettes when our bodies finally go, això diu.
Un altre al cove: el III de Crystal Castles,
que continuen fent el seu habitual techno-punk-dark (sincerament, no sé si
existeix una categoria musical així, però sona bé), cosa que és d'agrair sobretot si a un
li agrada, com és el meu cas.
Pràcticament la totalitat del disc és altament
recomanable, i Pale Flesh és una de les millors cançons de l’any
que ara és apunt d’acabar. Per rematar la feina, la coberta d’aquest III és una
versió de la famosa foto amb que Samuel Aranda va guanyar el World Press, cosa
que fa pensar que el paral·lelisme entre Crystal Castles i Handsome Furs no és
només a nivell musical, sinó també ideològic: crítica i denúncia.
Amb tanta
mixtura i tanta proposta arriscada, de vegades es troba a faltar la cançó synthpop
de manual, comercial però agradable, aquella que encaixa perfectament amb les expectatives de l’oient, la
que en escoltar-la no sorprèn però tampoc decep.
Si es
tracta d’això, podem elegir qualsevol dels temes de la Ladyhawke, una cantant
que, si alguna cosa té que li sobri, és el nom (ningú no és perfecte, ja se
sap). És veu que algun familiar de la Ladyhawke aquesta devia ser fan dels Yazoo o de Depeche Mode o dels OMD o d'alguna altra estrella dels 80, i posava i tornava a posar els seus discs, i la nena Ladyhawke que se'ls devia escoltar mentre mamava i xuclava el xumet. Així que si vull escoltar un tema synthpop actual tanco els ulls, i passant la mà per la llista mental de títols, trio una cançó a l’atzar del cedé Anxiety. A veure, a veure... m’ha sortit
Black and White and Blue. Ah, perfecte, és un synthpop.
De tots els revivals musicals possibles haguts
i per haver, cap em fa més feliç que el dels 80, quan el synthpop, els nous romàntics
i el krautrock dominaven els escenaris i les emissores de ràdio.
Així que no puc negar que m’agrada que els Pet
Shop Boys s’hagin afegit a la moda del ritorna vincitor i treguin nou disc,
Elysium. És la seua música de sempre, encara que en aquesta ocasió menys
ballable que de costum.
La cançó Winner és un exemple del que es pot
fer als seixanta i molts anys, quan ets un Pet Shop Boy.
En honor al Galderich he
triat aquest vídeo que un afeccionat va filmar durant el concert que el 15 de
juny de l’any passat els OMD van fer a la sala Apolo.
Tot i la baixa qualitat de
la filmació, s’aprecia molt bé l’ambient de festa que hi havia, i com abans que
l’Andy McCluskey i el Paul Humphreys comencessin a cantar l’Enola Gay, la gent ja taral·lejava la música. Això si,
com que la majoria érem d’una edat en que l’idioma anglès no és el nostre fort,
la cançó va sonar així:
Enola gay,
tararararararara,
Tararararara
tararara tararara.
Tararara,
tararararararara,
Tarara
Enola Gay, tarararararararaaaaa…
I així, fins acabar, que va ser el tema amb que es van acomiadar.
La Sònia,
que era la més joveneta de la colla, explicava en sortir que tot i no conèixer cap
del les cançons dels OMD -deia que alguna cosa li sonava, quan van tocar Joana
d’Arc-, s’ho havia passat genial; la resta, fans dels OMD en la nostra joventut,
igual o millor.
Galderich,
amb sort, i si abans no els agafa un patatus –ja se sap, coses de l’edat- igual
els OMD l’any vinent treuen nou disc i es passen per aquí. Mentre, aquí tens
una demo del que et vas perdre.
Va per tu, company!
I ara, el vídeo oficial. Han passat uns anyets des d'aleshores, oi?
