(ve del bloc Enceneu elsllums)
En honor al Galderich he
triat aquest vídeo que un afeccionat va filmar durant el concert que el 15 de
juny de l’any passat els OMD van fer a la sala Apolo.
Tot i la baixa qualitat de
la filmació, s’aprecia molt bé l’ambient de festa que hi havia, i com abans que
l’Andy McCluskey i el Paul Humphreys comencessin a cantar l’Enola Gay, la gent ja taral·lejava la música. Això si,
com que la majoria érem d’una edat en que l’idioma anglès no és el nostre fort,
la cançó va sonar així:
Enola gay,
tararararararara,
Tararararara
tararara tararara.
Tararara,
tararararararara,
Tarara
Enola Gay, tarararararararaaaaa…
I així, fins acabar, que va ser el tema amb que es van acomiadar.
La Sònia,
que era la més joveneta de la colla, explicava en sortir que tot i no conèixer cap
del les cançons dels OMD -deia que alguna cosa li sonava, quan van tocar Joana
d’Arc-, s’ho havia passat genial; la resta, fans dels OMD en la nostra joventut,
igual o millor.
Galderich,
amb sort, i si abans no els agafa un patatus –ja se sap, coses de l’edat- igual
els OMD l’any vinent treuen nou disc i es passen per aquí. Mentre, aquí tens
una demo del que et vas perdre.
Va per tu, company!I ara, el vídeo oficial. Han passat uns anyets des d'aleshores, oi?
pobre Galderich, menys mal que té un bon amic com tu...
ResponEliminaAris, el Galderich hauria d'estar-me esternament agraït, haw, haw!
EliminaGenials, com sempre. Gran video pirata amb els tarararararas barcelonins de fons.
ResponEliminaSalvador, amb tu encara ens ho hauriem passat millor, tot i que segur que ens deixaries en ridícul i, enlloc del "tarararara" hauries fet una pronunciació ben digna :)
EliminaAixò és una traició! És tocar la fibra sensible per tal de calmar les meves ires quan escolto les teves músiques! En fi, encara tinc la llagrimeta a la galta!
ResponEliminaGalderich, un altre dia parlaré dels Calexico i el seu genial concert -el millor que jo recordi en anys- que també et vas perdre (mmmmffff, com em costa aguantar-me el riure)
EliminaAquest cop, Leb, les emocions són epidèrmiques; no cal anar buscar criteris perquè els gustos es desborden: en el concert ens mouríem en el mateix sentit. Hi ha moments en què la música és una festa!
ResponEliminaEnric, i amb la nostra edat madura, més festa encara ;)
ResponEliminaSorprenentment amb els anys han guanyat flecibilitat !!! De joves eren més estaquirots, i ara no paraven de fer saltirons, giravoltes i tombarellee per l'escenari.
ResponEliminaVa ser tot un plaer poder escridassar tararatararararara sense que es notés gaire!!!
Tens molta raó, Carme, però puntualitzo: era l'Andy Macluskey el que no parava quiet; el Humprey era pura estàtica; això si, amb el bellugueig del primer, n'hi havia amb escreig per a tots dos.
Elimina