ELS MILLORS DEL SEGLE XXI (III): ESSEX ARMS

La producció d’en Darren Hayman és extensa, i sempre d’alt nivell. Cantautor preocupat per la història, l’amor i les relacions personals, Hayman treballa tant la música com les lletra de les cançons que canta, habitualment composades per ell.

A l’hora d’actuar i gravar, té el seu propi grup de músics, els Secondary Modern, i sovint s’acompanya també d’altres veus.

Essex Arms és per mi el seu millor disc fins ara, i forma part d’una trilogia –la trilogia d’Essex, on Hayman va néixer- que va començar el 2009 amb el més que bo Pram Town i acabà el 2012 amb el dificilíssim The Violence.

Les 12 cançons que composen Essex Arms són d’aquelles que s’escolten i s’escolten i s’escolten sense cansar-se, però de totes em quedo sens dubte amb la final, Nothing You Can Do About It, un simpàtic i romàntic final per a un bon disc, i en segon lloc, amb Calling Out Your Name Again, que compta amb la veu d’Emmy the Great i un vídeo on podem veure els dibuixos d’en Hayman.

Hayman és lleig: com que estic convençut que mai no llegirà aquest post, puc escriure sense problemes que sempre m’ha recordat un híbrid entre Jerry Lewis i Laszlo Carreidas; però la seua música és bella.

GO WEST!: ARIZONA BABY & JOE LA REINA

Aquest post complementa el post Go West! del bloc Enceneu els llums!

Aquests no els vaig conèixer per l’estètica, sinó directament per la seua música. M’agrada el country, els corridos i la música de frontera en general, així que en escoltar Shiralee, una perfecta banda sonora per a un western, vaig voler-ne més del grup que la interpretava, Arizona Baby.

Resulta que no són ni de Texas ni de Mèxico, ni han actuat com a teloners de T. Bone Burnett ni de la Dolly Parton, que són de Valladolid, però per la –bona- música que fan podrien molt bé passar per un grup de Nashville.

I si el farwest passa per Valladolid, també té parada a Donosti, d’on són els Joe La Reina, que  amb cançons com Killinberry Blues fan un folk country d'allò més apanyat.

Des del llunyà oest de Valladolid i Donosti...

ELS MILLORS DEL SEGLE XXI (II): BODILY FUNCTIONS

Vaig comprar el Bodily Functions d’en Matthew Herbert per pur coup de coeur, impulsat un cop més per l’estètica visual, que tot sigui dit m’ha fet adquirir en més d’una ocasió autèntiques abominacions musicals.

No és aquest el cas: Bodily Functions, publicat el 2001 –l’any de la gran decepció fantacientífica- sonava aleshores inesperadament a nou, però sobretot sonava molt bé, i encara aguanta. La primera audició és agradable, i pressuposa electrònica i sorollets orgànics i inorgànics, una combinació a priori força experimental. Herbert frueix afegint a les bases electròniques sobre les que construeix la seua música tota classe de sorolls –que no melodies-, des de bosses de patates fregides fins a dents que tremolen, passant per cintes de vídeo rebregades i posteriorment esquinçades, forquilles que punxen l’aliment que hi ha al plat i que acaben fregant la porcellana, per acabar amb gugús de bebès. I ritme, molt de ritme però de baixa intensitat, movent-se més aviat per la vessant lounge que per la tribal, lluny del house i del jazz però alhora amb clares reminiscències d’aquests. La veu femenina de la Dani Siciliano, que acompanya la del propi Herbert, arrodoneix l’obra, i l’experiment no es desboca sinó que esdevé una obra magistral i alhora gens pretensiosa.

No resulta senzill descriure una música com la seua, però si trobar analogies visuals: la carpeta de cartró que fa de funda per al disc, així com el propi disc físic, és l’equivalent gràfic, fet a base miniatures que necessiten de l’ajuda d’una lupa per llegir-les i que composen imatges senzilles, quasi esquemàtiques: un cos, un ull, un cor...

Tampoc resulta senzill triar-ne una cançó –si és que es pot denominar així a les 14 peces musicals que composen Bodily Functions- però youtube m’ho ha fet fàcil: només posar-me a cercar m’ha sortit Foreign Bodies, amb el seu vídeo oficial i tot, i a continuació You saw it all.

Bon profit.