Sí, encara es fan àlbums, o elapés en argot
més primari... però costa de trobar un cantant o un grup que aguanti una obra
completa d’una durada mínima de 30 minuts. Es tendeix –tendim- a la cançó
aïllada: l’obra completa es fa, sovint per exigència de la discogràfica, però
es ven poc i es recorda menys. Els mateixos músics, conscients de la imparable
davallada de vendes del suport físic, majoritàriament tampoc s’ho treballen
gaire, de manera que costa de trobar una obra compacta i amb totes les cançons
a l’alçada.
A mi em passa cada any més, així que d’aquest
passat 2017 només en presento 10; això sí, tots ells altament recomanables
1.LORDE, Melodrama
2.AUSTRA, Future Politics
3.THE XX, I See You
4.SYLVAN ESSO, What Now
5.BATHS, Romaplasm
6.DEPECHE MODE, Spirit
7.ZOLA JESUS, Okovi
8.LALI PUNA, Two Windows
9.OMD, The Punishment of Luxury
10.MUNA, About U
Podeu fer un petit tast de cada a la llista de
l’Spotify:
La segona part de la llista de les cançons de l’any, de l'11 al
50, però sense cometaris (és que són moltes), i aquest cop –novetat a Santa
Tecla!- directament importades de l’Spotify
Torno a les llistes, ni que sigui un cop
l’any. A falta d’alguna descoberta de darrera hora, aquestes són les cançons
que més m’han atrapat del passat 2017. Són les que tot i sentir-les mil cops,
no m’arriben a cansar, ans al contrari, em ve de gust tornar a escoltar-les
1.BLUE PEDRO, Blossom
Em recorda al Tubular Bells d’en Mike Oldfiel, i també als Sabres
of Paradise i la fantasmagòrica Haunted
Dancehall. Fresca i sense pretensions, aquesta Blue Pedro, tot i la seua llarga durada, és lleugera i anima a
ballar i a somriure, cosa aquesta última poc habitual en la música electrònica.
Els sintetitzadors i les caixes de ritme dominen de cap a peus, i la veu
–possiblement tractada- es converteix en un instrument secundari, tapada per la
melodia alegre de les màquines. Poc, quasi res se sap de Blossom, el seu autor,
que té un repertori minso i poca cosa a destacar musicalment, però aquesta és
la cançó de l’any si hom vol alegrar-se el dia (lamentablement, tot apunta a
que aviat ens la trobarem com a banda sonora d’un anunci, i l’acabarem odiant).
2.LA MITRALLEUSE, OMD
Qui ho havia de dir! Els que
ara són els màxims copions de Kraftwerk
–i mira que no els hi cal, que els OMD sempre han tingut un estil propi i amb
segell d’autenticitat com a pares del sinthpop- han fet un tema a l’alçada del
seu mític àlbum Dazzle Ships.
Inspirada en la pintura homònima de Christopher
Nevinson, un artista del primer terç del segle XX, La Mitralleuse aconsegueix plasmar musicalment la visió poètica de
la màquina i de la guerra tan pròpia del futurisme (espectacular el vídeoclip!),
moviment del qual Nevison va ser precursor. Generada com a introducció a
l’àlbum The Punishment of Luxury, la
cançó fa un paral·lelisme entre un bombardeig i un castell de focs artificials,
o si es prefereix, una mascletà, i acaba esdevenint una petita joia a afegir a
la llista del sinthpop.
3.GREEN LIGHT, Lorde
Rodona de dalt a baix, Green
Light és una cançó que, com la resta de les que composen l’àlbum Melodrama –àlbum de l’any segons el
prestigiós bloc Santa Tecla- consagra Lorde com una cantant excepcional, potser
no tan aliena a les modes com caldria, però imprescindible en la discografia –o
spotifygrafia- de tot melòman popero. És d’agrair que la cantant nova zelandesa
posi la seua bonica i potent veu al servei d’unes lletres que tenen poc de
superficial, i d’una música que va més enllà del pop comercial, tot i que sense
assumir cap risc.
4.I DARE YOU, The XX
Aquests no paren. Pensava jo
que serien flor d’un dia quan van treure, ara fa 8 anys, el seu primer àlbum, i
no, que va: I See You, el seu tercer
disc, és manté a l’alçada dels anteriors, i sense necessitat de canviar
d’estil; ans al contrari, aquesta cançó –i l’àlbum sencer- mostren als XX com
un grup consolidat. Bella i romàntica ma non troppo, I Dare You, amb el seu duetto vocal, és quasi un himne pop
5.NEW YORK, St Vincent
Em pregunto els motius pels
quals, de St Vincent, m’agraden més les cançons que són menys del seu estil. És el cas de la melancòlica
New York, on la guitarra elèctrica,
eina per antonomàsia de St Vincent, apareix de manera discreta i sempre en
segon pla, convertint la veu en element clau: és a dir que la cançó l’haurien
pogut signar i interpretar alguns i algunes dels cantants pop de moda (la
Lorde, sense anar més lluny). Però ho ha fet l’Anne Clark, i li ha quedat una bonica
balada
6.TO THE MOON AND BACK, Fever Ray
Fever Ray posa en marxa la
màquina de fer hits i n’aconsegueix un amb aquest tema electropop ballable i un
xic esbojarrat. Una mica com el que passa amb Blue Pedro, aquí no hi ha lloc per tristeses ni missatges durs, sinó
per cantar, xiular i alegrar-se, La frase final de la cançó, I want
to run my fingers up your pussy, tota una declaració d’intencions. Irresistible!
7.SOMETHING FOR YOUR M.I.N.D.,
Superorganism
El primer cop que vaig
escoltar aquesta Something for your mind, la vaig aturar abans que acabés,
preocupat per si el reproductor s’hagués espatllat. Els petits silencis sonors
que, a mena de tall, acompanyen al fragment més cantable de la cançó em van fer
pensar que alguna cosa fallava, però no. És així, i passada la primera
sorpresa, els talls es converteixen en gran part de la gràcia del tema, que
combina aires exòtics amb les veus càlides de la part femenina del grup i un
vocoder un xic passat de rosca
8.EVERYTHING NOW, Arcade Fire
Soc un puto consumista, i ho
vull tot! Més o menys és el que ve a dir –amb esperit crític, of course- aquest
tema dels Arcade Fire. Bastant allunyat del seu estil habitual, Everything Now recorda als Belle and Sebastian i a les cançons del
festival d’Eurovisió de quan jo
encara el veia: pop altament empàtic que flueix per l’oïda amb facilitat i
s’acaba enganxant al cervell: la la la la
la everithing now... Si agrada, recomano el mix dels Bomba Estereo, Everythingnow
Todo Ya!, que afegeixen un toc hispano-dadà
9.B.H.S., Sleaford Mods
No m’agrada el hiphop ni el reguetón
ni el rap, però aquest B.H. S.
(British Home Stores, una antiga cadena de botigues) dels reivindicatius
Sleaford Mods, sí. Lluitadors i crítics, aquesta parella de britànics denuncia en
les seues cançons coses com ara la gran estafa del rockandroll (!) i s’alinea
amb la classe obrera. Aquí parlen de Sir Philip
Green, milionari britànic rebatejat pels Sleaford Mods com Sir Greed, i ho fan utilitzant les veus
recitant gairebé sense cantar, acompanyats només per un fons musical composat
amb l’ordinador. Senzill i efectiu
10.BOYS, Charli XCX
Aquesta sí que és comercial, ho
reconec. I coneguda. Res a veure amb la marginalitat de Blue Pedro ni amb
l’elitisme de St Vincent: fins i tot algú podria trobar-li un punt hortera. I
què? És un electropop com una casa de gran, irresistiblement enganxós i amb un
arranjament musical perfecte. La Charli XCX cada dia s’ho està currant més, i
com a mostra, altres temes com 3AM o Porsche, tots dos amb la participació de
la danesa Mo
