ENOLA GAY / OMD

(ve del bloc Enceneu elsllums)

En honor al Galderich he triat aquest vídeo que un afeccionat va filmar durant el concert que el 15 de juny de l’any passat els OMD van fer a la sala Apolo.

Tot i la baixa qualitat de la filmació, s’aprecia molt bé l’ambient de festa que hi havia, i com abans que l’Andy McCluskey i el Paul Humphreys comencessin a cantar l’Enola Gay,  la gent ja taral·lejava la música. Això si, com que la majoria érem d’una edat en que l’idioma anglès no és el nostre fort, la cançó va sonar així:

Enola gay, tararararararara,

Tararararara tararara tararara.

Tararara, tararararararara,

Tarara Enola Gay, tarararararararaaaaa…

I així, fins acabar, que va ser el tema amb que es van acomiadar.

La Sònia, que era la més joveneta de la colla, explicava en sortir que tot i no conèixer cap del les cançons dels OMD -deia que alguna cosa li sonava, quan van tocar Joana d’Arc-, s’ho havia passat genial; la resta, fans dels OMD en la nostra joventut, igual o millor.

Galderich, amb sort, i si abans no els agafa un patatus –ja se sap, coses de l’edat- igual els OMD l’any vinent treuen nou disc i es passen per aquí. Mentre, aquí tens una demo del que et vas perdre.

Va per tu, company!




I ara, el vídeo oficial. Han passat uns anyets des d'aleshores, oi?

BREEZEBLOCKS / ALT-J

Altament difícil de classificar, la música dels alt-J: uns els hi troben reminiscències de Radiohead, altres de Postal Service; alguns els etiqueten de folk, alguns de hip-hop, i  els més agosarats de neogospel; evidentment, a l’iTunes apareixen classificats com alternative.

Les cançons que composen el disc An Awesome Wave no es deixen encaixonar amb facilitat, i aquest és justament el motiu que m’ha fet triar-los per iniciar aquest bloc: el seu eclecticisme musical. Fregant el llindar de molts estils, però sense deixar-se emportar per cap d’ells, els alt-J han aconseguit un disc rodó, on l’experimentació i la innovació no ofega la melodia, omnipresent de cap a peus.

D’entre els temes del disc he triat Breezebloks, que al youtube ve acompanyat amb un vídeo de contingut altament inquietant.

I si la música és bonica, l’embolcall es troba a l’alçada: la funda del disc és de paper-cartró i fa servir la tècnica de la papiroflèxia per mantenir-lo al seu lloc, evitant el plàstic habitual. Si voleu fer-li un cop d’ull, passeu-vos per la Galeria d’imatges.