Aquest ha estat un any de petites decepcions
en forma de nous discs de vells coneguts musicals que no han satisfet les meues
expectatives, uns per excessivament previsibles, altres per tot el contrari.
Així que quan vaig escoltar el tema Yatton em
vaig sorprendre moltíssim i molt agradablement: per un moment, vaig pensar que
el Neu! –sí, els Neu! De la prehistòria del krautrock- també s’havien apuntat
al revival dels clàssics, però no, no eren ells, ni tampoc els Can ni els Faust
ni cap altre dels grups dels 80.
La cançó venia signada per uns desconeguts –per
mi, és clar- de nom Beak. Vaig cercar més coses d’ells i em van seguir
sorprenent positivament, tant que vaig acabar comprant-me el seu darrer cedé, i
allà vaig descobrir que Beak és un grup encapçalat per Geoff Barrow, el dels Portishead. Vaja, qui ho anava a dir!
El cert és que la cançó Yatton, amb els seus espectaculars
30 primers segons i els seus cinc minuts llargs de motorik, l’he escoltada un i
cent cops, i segueix agradant-me tant o més que el primer dia. És, per ara, la meua
cançó de l’any.
