ELS MEUS PROBLEMES AMB LES SIMONES

Verses of Comfort, Assurance and Salvation va ser el primer disc del trio femení Au Revoir Simone, tres dones fent música amb sintetitzadors i cantant amb veus de figa tova –Carme dixit-, una combinació guanyadora. Pintava bé i augurava un bon futur.

Així va ser: The bird of music, el segon disc de les Simones és una obra ben feta, coordinada, coherent i bella. Synthpop suau, tot ell teclats acompanyats de les veus melòdiques i vaporoses –quasi xiuxiuejants- de les tres components del grup. Fins i tot té un punt d’agosarat: el fet de no aixecar la veu en cap cançó, de mantenir aquest ritme suau i dolç, dona una imatge d’innocència i virginitat que flirteja amb la cursileria, però precisament en aquest flirteig consisteix el joc, en desmarcar-se d’altres grups que esgrimeixen la potència de la veu o de les guitarres, quan no la potència física a l’escenari, i quedar-se amb aquesta imatge lànguida i un xic hippie.

Això ho van voler canviar de cara al següent disc, Still Night, Still Light, intentant oferir un punt més de duresa i menys d’ingenuïtat, però el que van aconseguir és fer-se avorrides. Les cançons es feien pesades, repetitives, poc elaborades, massa previsibles.

I ara, amb l’acabat de sortir Move in Spectrums, la cosa no ha millorat, el conjunt és excessivament heterogeni per escoltar-lo alhora, i per separat només aguanten algunes cançons. Es reconeix l’estil de les Simones del seu millor disc, però estan lluny d’aquell atractiu musical.

Serà que el projecte ja no dona per més?

De moment, el que més se salva de la cremà és aquesta Crazy, on les Simones demostren que també ho poden fer bé com actrius.