EL MILLOR DEL SEGLE XXI (I): GIVE UP

Buf, quan he escrit el títol d’aquest post, m’ha agafat la tremolera. Sona molt fort, això d’ el millor del segle, i ho he tret, però després he pensat que no, que ho deixo, que és un títol que interpretat com lo millor de segle XXI –avi Pompeu, per quins motius vas carregar-te el lo, tan útil, i tan bé i bonic que sona?- ja no queda tan pretensiós i pot entendre’s com fent referència a més d’un disc.

El títol ve inspirat per la reedició –aprofitant que el 2013 va fer 10 anys de la seua primera aparició- de Give Up, l’únic disc de The Postal Service, encara que després s’han publicat singles i versions variades dels temes que inclou.

Aprofitant l’aniversari, l’han reeditat amb extres afegits –versions d’altres músics, fotos dels artistes...- i com una magdalena Proust m’ha vingut al cap el dia que, ja fa una mica més de deu anys, vaig anar a l’ara inexistent botiga CD Drome del carrer Valldonzella de Barcelona a mirar les novetats musicals i sobretot a admirar les il·lustracions i els disseny de les fundes –això m’apassiona-, i el vaig veure per primer cop.

Em van captar l’atenció les lletres de la coberta, que no eren massa habituals, i la contracoberta em va sorprendre per la foto que, vagament, em recordava una escena de la Metropolis de Fritz Lang. Després, en fixar-me més, vaig veure la núvia enmig del temporal i vaig dir uh.

El depenent no tenia ni idea de quin tipus de música era la que hi havia en aquell disc, i es va disculpar explicant-me que era d’un grup nou, i que encara no l’havia sentit.

Em va deixar obrir-lo i remenar l’interior, però no escoltar-lo: en aquella botiga només hi havia reproductor d’elapés, i d’aquest grup no en tenien.

Suposo que va ser un cop de coeur totalment influenciat per l’estètica –no és el primer cop que ho he fet- però el cert és que vaig comprar aquell cedé, i només arribar a casa el vaig posar.

Em va impressionar: era una música totalment melòdica i molt agradable, feta sobre una base de sintetitzadors, caixes de ritme i guitarra, i envoltada de sorollets. Més tard vaig saber que d’aquest estil se’n diu indietrònica, i des d’aleshores, estic abonat a ell.

Els Postal Service són Ben Gibbard, que és el cantant, i Jimmy Tamborello, que s’encarrega dels instruments. Els acompanya en moltes de les cançons la veu de la Jenny Lewis. Diuen que el nom del grup fa referència al servei de correus nord-americà, ja que Tamborello i Gibbard van construir el disc treballant individualment cada un a casa seua i enviant-se per correu una cinta digital amb el que anaven fent. Primer començava el Tamborello gravant la música de la cançó que havia composat, la enviava per correu al Gibbard, aquest posava la veu i reenviava la cinta, aleshores l’altre modificava el que creia convenient, tornava a enviar-la, i així.

Si és certa aquesta història, l’obra final encara té més mèrit, perquè els cosits no es noten: són nou cançons perfectament estructurades, i una –la que apareix al final del disc- que els va quedar fatal. Ja se sap: en tota obra mestra sempre hi ha la taca negra que dona més valor a la resta.

A l’hora de posar-ne alguna en aquest post, no sabia quina triar, i després de pensar-m’ho molt, m’he decantat per tres.

Començo per Nothing Better, una història de desamor cantada pel Gibbard i la Lewis, i on el Tamborello mostra com és capaç de construir un univers de sorollets que funcionen a la perfecció barrejats amb instruments electrònics. Atenció als darrers segons de la cançó: un final perfecte.

Més: Such Great Heights -probablement la més coneguda, ja que molts cantants han fet versions d’ella, s’ha utilitzat com a banda sonora d’anuncis i fins i tot a la sèrie de TV Anatomia de Grey- captiva des del seu començament, amb un sintetitzador solitari que repeteix una senzilla melodia abans de donar pas a l’èxtasi musical que s’allarga fins quatre minuts i mig.

I per acabar, We Will Become Silhouettes, la meua preferida. La història que narra podria ser trista, però jo l’entenc com una simpàtica picada d’ull a la vida quotidiana: no cal ser famosos per ser feliços. El vídeo, pura ironia interpretada pels antiherois de l'american way of life. We will become silhouettes when our bodies finally go, això diu.