ELS MILLORS DEL 2013 (II)

Segueixo amb els millors de l’any, ara del 14 al 8

14. Emmylou Harris & Rodney Crowell

Hanging Up My Heart, del disc Old Yellow Moon

L’estrany seria que ho haguessin fet malament: dos grans de la música americana com la Harris i el Crowell junts saben fer boniques cançons quasi sense despentinar-se, i aquest disc és un exemple. El tema Hanging Up My Heart és un clàssic instantani del country

13. Rhye

Open, del disc Woman / VIDEO RECOMANAT

Endevina endevinalla: quants anys té la dona que canta? I la que l’acompanya als cors?

La pregunta porta parany incorporat: no hi canta cap dona. Però costa de d’acceptar-ho: el disc es diu Woman, les fotos de la funda són de dones, el vídeo ídem, i les veus... doncs no, són elegants veus d’home, com també elegant és la música que fan, una mica a l'estil dels Thievery Corporation. Molt bonic

12. Camera Obscura

Do It Again, del disc Desire Lines

Per sort, aquest Desire Lines no és res de nou. Camera Obscura segueixen en la seua línia habitual, fent un britpop melòdic i alegre però consistent, amb  un punt de duresa tant en la música com en les lletres que els fa diferents i els posa per sobre de la majoria de grups que es mouen en aquests paràmetres estilístics

11. Vampire Weekend

Diane Young, del disc Modern Vampires of the City

Què bons que són aquests paios! Cada nou disc seu sona diferent de l’anterior, i tot i això, se’ls reconeix immediatament com a grans músics. Heterogenis com sempre, en aquest Modern Vampires of the City costa triar un tema a destacar sobre els altres, així que pito pito gorgorito, li ha tocat a Diane Young

10.  OMD

Metroland, del disc English Electric

Tot cofoi, esperava amb impaciència el nou disc dels OMD, i quan per fi escolto el primer tema, Metroland, em sembla reconèixer l’Europe Endless dels Kraftwerk. I Kraftwerk de nou ressona en altres cançons del disc –Decimal recorda a Numbers, Please Remain Seated a The Robots-, de manera que em quedo perplex. Per acabar-ho d’adobar, el disc recupera un tema, Kissing the Machine, composat i interpretat amb l’ex-Kraftwerk Karl Bartos. “S’han passat”, penso, “Són uns copions”. A mesura que torno a escoltar les cançons, matiso els meus pensaments. Em segueix semblant una còpia, però té la gràcia d’estar interpretada pels OMD. Descobreixo una nova Joanna d’Arc en la cançó Helen of Troy. Trobo algunes peces –Atomic Ranch, Final Song- que em recorden als millors Orchestral Manoeuvres in the Dark, els del Dazzle Ships, els més experimentals, els més agosarats. I arribo a la conclusió que està bé.
Per cert, la imatge que he posat és d'un dels webs que recomano, electricity club. Kraftwerk? Em sona, haw, haw!

9. Jimbo Mathus & Tri-State Coalition

Poor Lost Souls, del disc White Buffalo/ VIDEO ALTAMENT RECOMANAT

Només escoltar aquesta cançó, em vaig enamorar d’ella. El començament em recorda als millors Low Anthem, i continua amb una cadència suau, com de cavalcada lenta per la planes de l’Amèrica profunda. Les guitarres acompanyen i marquen el terreny a la perfecció, entrant i sortint, i les veus, a cor i en solitari, llisquen impecables pels quasi quatre minuts de cançó. Un country ben interpretat.
El vídeo, imprescindible

8. Ejecta

Afraid of the Dark, del disc Dominae

Pel que he pogut veure, aquest és el primer disc dels Ejecta, i el seu contingut ve perfectament presentat per la funda que l’acompanya: elegància, sobrietat, i un toc de primerencs que apunten molt alt. El tema Afraid of the Dark, que d’entrada recorda als primers XX, és un esbós d’obra mestra: en sentir-lo, hom queda impressionat per la seua bellesa, tot i que la sensació final és que falta alguna cosa i en sobren algunes. També sobren segons: el tema se’ls va complicant a mesura que passen els minuts, i això passa en la majoria de les cançons d’aquest Dominae.

Demà, els millors dels millors