ELS MILLORS DEL SEGLE XXI (III): ESSEX ARMS

La producció d’en Darren Hayman és extensa, i sempre d’alt nivell. Cantautor preocupat per la història, l’amor i les relacions personals, Hayman treballa tant la música com les lletra de les cançons que canta, habitualment composades per ell.

A l’hora d’actuar i gravar, té el seu propi grup de músics, els Secondary Modern, i sovint s’acompanya també d’altres veus.

Essex Arms és per mi el seu millor disc fins ara, i forma part d’una trilogia –la trilogia d’Essex, on Hayman va néixer- que va començar el 2009 amb el més que bo Pram Town i acabà el 2012 amb el dificilíssim The Violence.

Les 12 cançons que composen Essex Arms són d’aquelles que s’escolten i s’escolten i s’escolten sense cansar-se, però de totes em quedo sens dubte amb la final, Nothing You Can Do About It, un simpàtic i romàntic final per a un bon disc, i en segon lloc, amb Calling Out Your Name Again, que compta amb la veu d’Emmy the Great i un vídeo on podem veure els dibuixos d’en Hayman.

Hayman és lleig: com que estic convençut que mai no llegirà aquest post, puc escriure sense problemes que sempre m’ha recordat un híbrid entre Jerry Lewis i Laszlo Carreidas; però la seua música és bella.

GO WEST!: ARIZONA BABY & JOE LA REINA

Aquest post complementa el post Go West! del bloc Enceneu els llums!

Aquests no els vaig conèixer per l’estètica, sinó directament per la seua música. M’agrada el country, els corridos i la música de frontera en general, així que en escoltar Shiralee, una perfecta banda sonora per a un western, vaig voler-ne més del grup que la interpretava, Arizona Baby.

Resulta que no són ni de Texas ni de Mèxico, ni han actuat com a teloners de T. Bone Burnett ni de la Dolly Parton, que són de Valladolid, però per la –bona- música que fan podrien molt bé passar per un grup de Nashville.

I si el farwest passa per Valladolid, també té parada a Donosti, d’on són els Joe La Reina, que  amb cançons com Killinberry Blues fan un folk country d'allò més apanyat.

Des del llunyà oest de Valladolid i Donosti...

ELS MILLORS DEL SEGLE XXI (II): BODILY FUNCTIONS

Vaig comprar el Bodily Functions d’en Matthew Herbert per pur coup de coeur, impulsat un cop més per l’estètica visual, que tot sigui dit m’ha fet adquirir en més d’una ocasió autèntiques abominacions musicals.

No és aquest el cas: Bodily Functions, publicat el 2001 –l’any de la gran decepció fantacientífica- sonava aleshores inesperadament a nou, però sobretot sonava molt bé, i encara aguanta. La primera audició és agradable, i pressuposa electrònica i sorollets orgànics i inorgànics, una combinació a priori força experimental. Herbert frueix afegint a les bases electròniques sobre les que construeix la seua música tota classe de sorolls –que no melodies-, des de bosses de patates fregides fins a dents que tremolen, passant per cintes de vídeo rebregades i posteriorment esquinçades, forquilles que punxen l’aliment que hi ha al plat i que acaben fregant la porcellana, per acabar amb gugús de bebès. I ritme, molt de ritme però de baixa intensitat, movent-se més aviat per la vessant lounge que per la tribal, lluny del house i del jazz però alhora amb clares reminiscències d’aquests. La veu femenina de la Dani Siciliano, que acompanya la del propi Herbert, arrodoneix l’obra, i l’experiment no es desboca sinó que esdevé una obra magistral i alhora gens pretensiosa.

No resulta senzill descriure una música com la seua, però si trobar analogies visuals: la carpeta de cartró que fa de funda per al disc, així com el propi disc físic, és l’equivalent gràfic, fet a base miniatures que necessiten de l’ajuda d’una lupa per llegir-les i que composen imatges senzilles, quasi esquemàtiques: un cos, un ull, un cor...

Tampoc resulta senzill triar-ne una cançó –si és que es pot denominar així a les 14 peces musicals que composen Bodily Functions- però youtube m’ho ha fet fàcil: només posar-me a cercar m’ha sortit Foreign Bodies, amb el seu vídeo oficial i tot, i a continuació You saw it all.

Bon profit.

A LA RECERCA DE PULASKI

En llegir títol del nou disc d’Andrew Bird, I Want to See Pulaski at Night, vaig pensar que devia fer referència a alguna persona, probablement d’ascendència centreeuropea.

Em vaig reafirmar en aquesta opinió en escoltar la cançó estrella del disc, Pulaski at Night, per altra part la única cantada, i on la tornada diu Come back to Chicago, City of light; com que Bird viu a Chicago, em semblava evident que li estava demanant a algun conegut seu que tornés. Fins i tot podria fer referència a un personatge de Star Trek que es diu així, la doctora Pulaski, que volia que tornés a la telesèrie, ves a saber.

Per si de cas hi havia un Pulaski desconegut per mi i famós allà als USA, vaig cercar el nom al Google, i resulta que Pulaski també un indret, o millor dit, uns quants indrets: hi ha un –o una- Pulaski a Tennessee i un altre a Virgínia, a més del comtat de Pulaski a Arkansas. I encara més, a la mateixa ciutat de Chicago hi ha un carrer i una estació de metro que es diuen Pulaski, així com un supermercat.

Pensant-ho millor, vaig revisar la lletra de la cançó i vaig concloure que el Pulaski al que es refereix Bird havia de ser un indret:

I paint you a picture

Of Pulaski at night

Come back to Chicago

City of light

Però Pulaski a part, el fet és que aquest nou disc d’Andrew Bird, on el violí domina de dalt a baix, no està malament, en especial la cançó esmentada, però no m'acaba d'agradar. Sona bé i es deixa escoltar, però li falta alguna cosa: quan un cedé agrada molt, es torna a posar un cop l'hem sentit; aquest no.
Filant més prim, he arribat a la conclusió que els motius d'aquest petit desencís són tres: que el violinista xiulador ja no xiula –això és greu!; que només hi ha una cançó cantada, i en Bird és un bon violinista, però també és un bon cantant; i que el disc sigui tan curt, com si hagués composat un tema –l’esmentat Pulaski at Night- i a continuació hagués afegit música per envoltar-lo amb unes quantes cançons i ja està.
Però la cançó Pulaski at night sona molt bé.

ELS MEUS PROBLEMES AMB LES SIMONES

Verses of Comfort, Assurance and Salvation va ser el primer disc del trio femení Au Revoir Simone, tres dones fent música amb sintetitzadors i cantant amb veus de figa tova –Carme dixit-, una combinació guanyadora. Pintava bé i augurava un bon futur.

Així va ser: The bird of music, el segon disc de les Simones és una obra ben feta, coordinada, coherent i bella. Synthpop suau, tot ell teclats acompanyats de les veus melòdiques i vaporoses –quasi xiuxiuejants- de les tres components del grup. Fins i tot té un punt d’agosarat: el fet de no aixecar la veu en cap cançó, de mantenir aquest ritme suau i dolç, dona una imatge d’innocència i virginitat que flirteja amb la cursileria, però precisament en aquest flirteig consisteix el joc, en desmarcar-se d’altres grups que esgrimeixen la potència de la veu o de les guitarres, quan no la potència física a l’escenari, i quedar-se amb aquesta imatge lànguida i un xic hippie.

Això ho van voler canviar de cara al següent disc, Still Night, Still Light, intentant oferir un punt més de duresa i menys d’ingenuïtat, però el que van aconseguir és fer-se avorrides. Les cançons es feien pesades, repetitives, poc elaborades, massa previsibles.

I ara, amb l’acabat de sortir Move in Spectrums, la cosa no ha millorat, el conjunt és excessivament heterogeni per escoltar-lo alhora, i per separat només aguanten algunes cançons. Es reconeix l’estil de les Simones del seu millor disc, però estan lluny d’aquell atractiu musical.

Serà que el projecte ja no dona per més?

De moment, el que més se salva de la cremà és aquesta Crazy, on les Simones demostren que també ho poden fer bé com actrius.

EL MILLOR DEL SEGLE XXI (I): GIVE UP

Buf, quan he escrit el títol d’aquest post, m’ha agafat la tremolera. Sona molt fort, això d’ el millor del segle, i ho he tret, però després he pensat que no, que ho deixo, que és un títol que interpretat com lo millor de segle XXI –avi Pompeu, per quins motius vas carregar-te el lo, tan útil, i tan bé i bonic que sona?- ja no queda tan pretensiós i pot entendre’s com fent referència a més d’un disc.

El títol ve inspirat per la reedició –aprofitant que el 2013 va fer 10 anys de la seua primera aparició- de Give Up, l’únic disc de The Postal Service, encara que després s’han publicat singles i versions variades dels temes que inclou.

Aprofitant l’aniversari, l’han reeditat amb extres afegits –versions d’altres músics, fotos dels artistes...- i com una magdalena Proust m’ha vingut al cap el dia que, ja fa una mica més de deu anys, vaig anar a l’ara inexistent botiga CD Drome del carrer Valldonzella de Barcelona a mirar les novetats musicals i sobretot a admirar les il·lustracions i els disseny de les fundes –això m’apassiona-, i el vaig veure per primer cop.

Em van captar l’atenció les lletres de la coberta, que no eren massa habituals, i la contracoberta em va sorprendre per la foto que, vagament, em recordava una escena de la Metropolis de Fritz Lang. Després, en fixar-me més, vaig veure la núvia enmig del temporal i vaig dir uh.

El depenent no tenia ni idea de quin tipus de música era la que hi havia en aquell disc, i es va disculpar explicant-me que era d’un grup nou, i que encara no l’havia sentit.

Em va deixar obrir-lo i remenar l’interior, però no escoltar-lo: en aquella botiga només hi havia reproductor d’elapés, i d’aquest grup no en tenien.

Suposo que va ser un cop de coeur totalment influenciat per l’estètica –no és el primer cop que ho he fet- però el cert és que vaig comprar aquell cedé, i només arribar a casa el vaig posar.

Em va impressionar: era una música totalment melòdica i molt agradable, feta sobre una base de sintetitzadors, caixes de ritme i guitarra, i envoltada de sorollets. Més tard vaig saber que d’aquest estil se’n diu indietrònica, i des d’aleshores, estic abonat a ell.

Els Postal Service són Ben Gibbard, que és el cantant, i Jimmy Tamborello, que s’encarrega dels instruments. Els acompanya en moltes de les cançons la veu de la Jenny Lewis. Diuen que el nom del grup fa referència al servei de correus nord-americà, ja que Tamborello i Gibbard van construir el disc treballant individualment cada un a casa seua i enviant-se per correu una cinta digital amb el que anaven fent. Primer començava el Tamborello gravant la música de la cançó que havia composat, la enviava per correu al Gibbard, aquest posava la veu i reenviava la cinta, aleshores l’altre modificava el que creia convenient, tornava a enviar-la, i així.

Si és certa aquesta història, l’obra final encara té més mèrit, perquè els cosits no es noten: són nou cançons perfectament estructurades, i una –la que apareix al final del disc- que els va quedar fatal. Ja se sap: en tota obra mestra sempre hi ha la taca negra que dona més valor a la resta.

A l’hora de posar-ne alguna en aquest post, no sabia quina triar, i després de pensar-m’ho molt, m’he decantat per tres.

Començo per Nothing Better, una història de desamor cantada pel Gibbard i la Lewis, i on el Tamborello mostra com és capaç de construir un univers de sorollets que funcionen a la perfecció barrejats amb instruments electrònics. Atenció als darrers segons de la cançó: un final perfecte.

Més: Such Great Heights -probablement la més coneguda, ja que molts cantants han fet versions d’ella, s’ha utilitzat com a banda sonora d’anuncis i fins i tot a la sèrie de TV Anatomia de Grey- captiva des del seu començament, amb un sintetitzador solitari que repeteix una senzilla melodia abans de donar pas a l’èxtasi musical que s’allarga fins quatre minuts i mig.

I per acabar, We Will Become Silhouettes, la meua preferida. La història que narra podria ser trista, però jo l’entenc com una simpàtica picada d’ull a la vida quotidiana: no cal ser famosos per ser feliços. El vídeo, pura ironia interpretada pels antiherois de l'american way of life. We will become silhouettes when our bodies finally go, això diu.