ELS MILLORS DEL 2013 (II)

Segueixo amb els millors de l’any, ara del 14 al 8

14. Emmylou Harris & Rodney Crowell

Hanging Up My Heart, del disc Old Yellow Moon

L’estrany seria que ho haguessin fet malament: dos grans de la música americana com la Harris i el Crowell junts saben fer boniques cançons quasi sense despentinar-se, i aquest disc és un exemple. El tema Hanging Up My Heart és un clàssic instantani del country

13. Rhye

Open, del disc Woman / VIDEO RECOMANAT

Endevina endevinalla: quants anys té la dona que canta? I la que l’acompanya als cors?

La pregunta porta parany incorporat: no hi canta cap dona. Però costa de d’acceptar-ho: el disc es diu Woman, les fotos de la funda són de dones, el vídeo ídem, i les veus... doncs no, són elegants veus d’home, com també elegant és la música que fan, una mica a l'estil dels Thievery Corporation. Molt bonic

12. Camera Obscura

Do It Again, del disc Desire Lines

Per sort, aquest Desire Lines no és res de nou. Camera Obscura segueixen en la seua línia habitual, fent un britpop melòdic i alegre però consistent, amb  un punt de duresa tant en la música com en les lletres que els fa diferents i els posa per sobre de la majoria de grups que es mouen en aquests paràmetres estilístics

11. Vampire Weekend

Diane Young, del disc Modern Vampires of the City

Què bons que són aquests paios! Cada nou disc seu sona diferent de l’anterior, i tot i això, se’ls reconeix immediatament com a grans músics. Heterogenis com sempre, en aquest Modern Vampires of the City costa triar un tema a destacar sobre els altres, així que pito pito gorgorito, li ha tocat a Diane Young

10.  OMD

Metroland, del disc English Electric

Tot cofoi, esperava amb impaciència el nou disc dels OMD, i quan per fi escolto el primer tema, Metroland, em sembla reconèixer l’Europe Endless dels Kraftwerk. I Kraftwerk de nou ressona en altres cançons del disc –Decimal recorda a Numbers, Please Remain Seated a The Robots-, de manera que em quedo perplex. Per acabar-ho d’adobar, el disc recupera un tema, Kissing the Machine, composat i interpretat amb l’ex-Kraftwerk Karl Bartos. “S’han passat”, penso, “Són uns copions”. A mesura que torno a escoltar les cançons, matiso els meus pensaments. Em segueix semblant una còpia, però té la gràcia d’estar interpretada pels OMD. Descobreixo una nova Joanna d’Arc en la cançó Helen of Troy. Trobo algunes peces –Atomic Ranch, Final Song- que em recorden als millors Orchestral Manoeuvres in the Dark, els del Dazzle Ships, els més experimentals, els més agosarats. I arribo a la conclusió que està bé.
Per cert, la imatge que he posat és d'un dels webs que recomano, electricity club. Kraftwerk? Em sona, haw, haw!

9. Jimbo Mathus & Tri-State Coalition

Poor Lost Souls, del disc White Buffalo/ VIDEO ALTAMENT RECOMANAT

Només escoltar aquesta cançó, em vaig enamorar d’ella. El començament em recorda als millors Low Anthem, i continua amb una cadència suau, com de cavalcada lenta per la planes de l’Amèrica profunda. Les guitarres acompanyen i marquen el terreny a la perfecció, entrant i sortint, i les veus, a cor i en solitari, llisquen impecables pels quasi quatre minuts de cançó. Un country ben interpretat.
El vídeo, imprescindible

8. Ejecta

Afraid of the Dark, del disc Dominae

Pel que he pogut veure, aquest és el primer disc dels Ejecta, i el seu contingut ve perfectament presentat per la funda que l’acompanya: elegància, sobrietat, i un toc de primerencs que apunten molt alt. El tema Afraid of the Dark, que d’entrada recorda als primers XX, és un esbós d’obra mestra: en sentir-lo, hom queda impressionat per la seua bellesa, tot i que la sensació final és que falta alguna cosa i en sobren algunes. També sobren segons: el tema se’ls va complicant a mesura que passen els minuts, i això passa en la majoria de les cançons d’aquest Dominae.

Demà, els millors dels millors

ELS MILLORS DEL 2013 (I)

Fan total de les llistes com soc, ja em va saber greu, ja, no penjar la dels millors del 2012, però sempre estic a temps per fer-ho: mira, en breu la recupero i la publico.

Però ara vaig amb els de any que acaba.

Tot i que per qüestió d’espai poso només una cançó de cada grup o músic, en realitat faig referència al disc complet, i crec que a més hauria de ser habitualment així, ja que personalment tendeixo a valorar el conjunt, i fins i tot em costa no seguir l’ordre que s’ha elegit per reproduir-les en el disc, encara que de vegades l’ordre en qüestió estigui  decidit amb el cul.

Començo, com se sol fer en els resultats dels concursos, pel final: els menys bons dels més bons, i així durant tres posts a raó de 7 per dia fins arribar al número 1. Sinthpop a dojo, bastant electrònica, una mica de country americà i de britpop... què hi farem, és el que m’agrada.
Ah! Els vídeos, indico en vermell els que valen la pena.

21. Pet Shop Boys

Love is a Bourgeois Construct, del disc Electric / VIDEO RECOMANAT

Poca cosa de nou es pot dir d’ells, però val la pena recordar que aquest Electric recupera gran part dels millors Pet Shop Boys, bastant ensopits en el seu anterior disc, Elysium. Un bon exponent del que fan ara és la cançó Love is a Bourgeois Construct, que té la mixtura exacta d’himne, música de ball, ironia, patxanga, petardeig i passada de volta (quasi 7 minuts!) pròpia dels seus temes més coneguts com Go West, Suburbia o Always in My Mind.

El vídeo no és l’oficial, però val molt la pena: és d'un geni desconegut que es diu VIDPIT, i el més divertit que he vist en mesos!

20. Northern Kind

Yours, del disc Credible Sex Unity

T’agradava Yazoo? I els Depeche Mode de la primera època? Vull dir: sintetitzadors a dojo i agradables melodies sinthpop. Doncs escolta aquests Northern Kind, que fins i tot les lletres sonen als 80. 
Això sí, costa de trobar-los pel you tube, i no es deixen descaregar, així que una opció és linkar a:
http://www.youtube.com/watch?v=QjHOVfPgCwA

19. The Haxan Cloak

Excavation (part I), del disc Excavation / VIDEO RECOMANAT

Podria servir com a banda sonora d’una pel·lícula de terror on un grup d’arqueòlegs estan fent una excavació a algun lloc on se suposa que hi va existir una poderosa civilització de la que ara només queden runes, quatre pedres i un túnel que s’endinsa metres i metres cap al centre de la Terra... Podem posar, si ens ve de gust, a Pazuzu o algun altre ídol demoníac per afegir més morbo a l’escena.  Un disc que cal escoltar –aquest més que cap altre- en l’ordre que s’ha muntat per fruir d’ell. Una obra mestra de l’electrònica que juga amb elements d’EBM, industrial i dark.
El vídeo, un impressionant directe.

18. Majical Cloudz

Mister, del disc Impersonator

No crec que mai conegui personalment a Devon Welsh, el cantant del duo canadenc Majical Cloudz, però cada cop que escolto el seu elegant i pausat disc Impresonator me’l imagino com un individu tranquil i reflexiu, la qual cosa probablement no tingui res a veure amb la realitat. Coses de la música

17. Karl Bartos

Atomium, del disc Off the Record

Exponent arquitectònic per excel·lència del retrofuturisme, l’Atomium compta a m

foscaerosda amb els de cap altra llista. Perés amb l’afegit d’estar a Brussel·les, ciutat que si no existís caldria construir sense cap dilació. Sumem-li a això un ex-Kraftwerk com el Karl Bartos, que feia temps que no  publicava res, remenem-ho bé i tindrem una cançó d’aquelles que, sense haver de fer cap esforç, entra molt bé

16. Tim Hecker

Stigmata II, del disc Virgins

No sé on vaig llegir per primer cop l’expressió “piano moribund”, però em va agradar i l’aplico sovint quan el que escolto és música experimental de baixa intensitat com aquest Virgin que, de vegades, em recorda una ràdio a punt de sintonitzar-se però que de sobte torni a perdre el senyal; també em fa pensar en l’elegància d’una medusa de picadura letal desplaçant-se a un metre per sota de la superfície de l’aigua. A alguns coneguts aquest tipus de música els posa dels nervis; a mi em relaxa

15. Bryce Dessner, Nico Mulhy, Owen Pallet i Shara Worden

You Will Return, del disc David Lang: Death Speaks

El compositor David Lang -ei, va néixer el mateix any que jo- dona la paraula a la Mort, que s’expressa mitjançant la prístina veu de Shara Worden. L’acompanyen en el seu discurs el violinista Owen Pallett, el pianista Nico Muhly i el guitarrista Bryce Dessner.

Per escoltar i animar-se a saber més detalls

Demà, més

PROPÒSITS D'ANY NOU

Recuperarà Leblansky els seus blocs? Aconseguirà escapar de la mandra infinita que el manté submergit en la banyera de mel? Superarà l’epidèmia de crisi blocaire generalitzada que l’allunya del món virtual?

Segur que no, però cal intentar-ho. De moment, comencem per Santa Tecla: demà, el primer post musical del 2014, amb els millors del 2013. La setmana vinent, l'Enceneu els llums.

Salut!

MACROMASSA I CANELONS (DOS CLÀSSICS CATALANS)

Vet aquí que la Montserrat ens va convidar a uns canelons i allà que ens trobarem amb en Girbén, un artista que fa art (no és habitual, però tal cosa succeeix de tant en tant al nostre planeta), que va i com qui no vol la cosa m’ensenya sense gavardina l’últim cedé de Macromassa, i és clar, festa que faig, però això no és tot: resulta que el cedé que l’amic Girbén em passa està dedicat especialment per al Leb, de puny i lletra del gran Víctor Nubla, i això ja és (macro)massa per a mi!

Un cop que m’han passat les sals pels narius recupero la consciència, me’l miro i me’l remiro, i a casa, me’l escolto i me’l reescolto, i constato que un cop més, en Nubla i en Crek han fet una obra dura, difícil, experimental... i bella.

Aquest dies he cercat al youtube a l’espera que algú pengés ni que fos un dels temes d’aquest nou disc La ligereza de las montañas, però de moment encara no hi és, així que me’n vaig a un dels meus preferits, Genera un algoritmo para Andreia/ guarda una almendra para Andrés, i aquí va. 

Com els canelons de la Montserrat: un plaer.

Un plaer, companys.

III

Un altre al cove: el III de Crystal Castles, que continuen fent el seu habitual techno-punk-dark (sincerament, no sé si existeix una categoria musical així, però sona bé), cosa que és d'agrair  sobretot si a un li agrada, com és el meu cas.

Pràcticament la totalitat del disc és altament recomanable, i Pale Flesh és una de les millors cançons de l’any que ara és apunt d’acabar. Per rematar la feina, la coberta d’aquest III és una versió de la famosa foto amb que Samuel Aranda va guanyar el World Press, cosa que fa pensar que el paral·lelisme entre Crystal Castles i Handsome Furs no és només a nivell musical, sinó també ideològic: crítica i denúncia.

CAP AL SEGLE XX

Ansiós que arribés el segle XXI, i ara resulta que enyoro el passat. Deu ser cosa del retrofuturisme que m’impregna el cervell.

This Vision, ell amb bigoti i ella amb piga incorporada, han fet un tema melancòlic rememorant el segle XX, un pop que sona inicialment a Roxy Music per esdevenir, en entrar les veus, un pseudo-sinthpop melòdic, amb les cordes dominant per damunt dels teclats.

Un agradable pastitx,  vaja.