dilluns, 10 de novembre del 2014

LA INDUSTRIA DEL XXI (COPELAND / BECAUSE I’M WORTH IT)



La revolució industrial: capitalisme, infravivendes, proletariat, burgesia, màquina de vapor, carbó, fàbriques.
Posem-li música: llarguíssima obertura d’una inexistent òpera ambientada al segle XIX on es narra com els operaris d’una fàbrica de Bristol es declaren en vaga mitjançant una bella peça coral i l’empresari, amb veu de Plácido Domingo, els empeny a que tornin a la feina?
No, millor el Compuesto de hierro de Arturo Lanz i Saverio Evangelista, pur ritme industrial del segle XX per ballar, reflexionar, hipnotitzar-se o quedar-se adormit com un beneit al ritme salvatge d’Esplendor Geométrico.
Però al segle XXI la màquina és l’ordinador. La màquina és el telèfon mòbil. La màquina és l’eina que segueix controlant, alienant, establint una relació d’amor-odi sadomasoquista, de dependència i de passió freda i plàstica.
Copeland, abans Inga Copeland, ha plasmat aquesta evolució en el seu disc Because I’m worth It. Industrial, electrònic, però no tribal. Al XXI la tribu ha abandonat la calidesa del tam-tam i s’ha passat a la fredor del mòbil. Individualisme de joguina, carn fresca per al capital.
Si cerqueu Inga Copeland al Google trobareu dues imatges força oposades: la Copeland amb cara de pija i jersei de marca, i la Copeland amb cara de noia a qui li han fotut unes quantes òsties i després s’ha mullat per l’ELA. Ves a saber com és de veritat, però la de Because I’m wotht It és la segona, la del cabell mullat i mirada trista, la que ha perdut la veu de figa tova i mira a la cara tot i que sap que pot tornar a rebre. Estem al XXI i les òsties plouen.
Faith OG X: 5 minuts i 22 segons del segle XXI. Obra mestra de l’electrònica.


7 comentaris:

  1. Només per la ressenya val la pena escoltar la peça. Però he dir que no tinc la sensació d'estar en el segle XXI sinó en el XIX que il·lustraves al principi. Inquietant!

    ResponElimina
  2. Enric, és un dels adjectius que crec que cerca la Copeland amb la seua música: inquietant. Celebro la teua apertura de mires, és la única forma d'aproximar-se a aquestes composicions, i és que l'art no només pot transmetre bellesa.

    ResponElimina
  3. Em passa el mateix que amb la música anomenada clàssica contemporània. Només les puc escoltar si és en directe. He hagut de revisar que no tingués cap virus a l'ordinador...

    Ni del s. XIX ni del s. XXI, directament se'ls han encallat les màquines! Problemes universals i de tots els temps!

    ResponElimina
  4. Galderich, és freqüent que el directe agradi més que l'enllaunat.En el meu cas, ja m'està bé l'enllaunat, especialment amb aquest tipus de música, que requereix un cert esforç de concentració que de vegades no ve de gust. La música, com tot l'art, té moments.

    ResponElimina
  5. menys mal que al minut 1:00 la cosa canvia, perquè em passava com el Galderich, que pensava que se m'havien espatllat els altaveus. Reconeixo que aquest cop t'has superat!

    ResponElimina
  6. Aris, ara no sé si el que dius m'ho haig de prendre com un elogi o més aviat com una crítica, tot i que opto per la segona opció ;)

    ResponElimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina