UNA CERTA DECEPCIÓ (PERFUME GENIUS / TOO BRIGHT)

 Que l’art resulta una bona via d’escapament de tots els monstres de l’id no és, a hores d’ara, cap secret, i la música –vocal o instrumental, clàssica o contemporània, pop o folk, indie o cowboy- n’és un bon transmissor. Tampoc no és estrany que l’inconscient d’en Perfume Genius -Mike Hadreas per als amics i familiars- vagi ple de sexe des que l’adolescència va treure el seu cap pel penis, com ens passa a la quasi totalitat de membres del gènere humà que en som posseïdors d’un.

A partir d’aquestes dues premisses inicials es pot intuir –deduir seria massa prepotent- que Perfume Genius, com a bon músic com és, allibera els seus traumes, frustracions, desitjos i pulsions eròtiques cada cert temps en forma de disc compacte que després reprodueix en concerts.

Bella i intimista en la forma, arriscada i mortificant en el contingut, la música d’en Perfume Genius m’ha arribat al cor des del seu primer disc, i en els meus particulars hitparades l’he posat sempre el número 1. Fins ara.

Amb el seu nou disc, Too Bright, m’acompanya una certa decepció No és que el disc sigui una pífia ni que hagi baixat la qualitat sonora, ni que el missatge que transmet hagi abandonat el dens marécage en que viu fa anys. No. És que Perfume Genius ha deixat el folk per passar-se al pop-rock, seguint les petjades dels qui imagino deuen ser ídols seus: Bowie, Lou Reed, Mercury...

Res a criticar si m‘embogís aquest estil, però no és el cas; Too Bright no em desagrada, però hauria de ser una obra tan rodona com el seu continent, sense escletxes musicals, per deixar-me satisfet. I tampoc.

Ep! No és però més que una certa decepció: Too Bright no presenta un menú equilibrat, però conté un chef d’oeuvre com Queen. En escoltar-lo em passa pel cap Heroes. Em passa pel cap Walk on the Wild Side. Em passa pel cap que Perfume Genius pot esdevenir una nova icona musical emergida des de la sexualitat maleïda.