dijous, 4 de gener de 2018

ELS MILLORS DE L'ANY 2017: LES CANÇONS (I)


Torno a les llistes, ni que sigui un cop l’any. A falta d’alguna descoberta de darrera hora, aquestes són les cançons que més m’han atrapat del passat 2017. Són les que tot i sentir-les mil cops, no m’arriben a cansar, ans al contrari, em ve de gust tornar a escoltar-les

1.     BLUE PEDRO, Blossom
Em recorda al Tubular Bells d’en Mike Oldfiel, i també als Sabres of Paradise i la fantasmagòrica Haunted Dancehall. Fresca i sense pretensions, aquesta Blue Pedro, tot i la seua llarga durada, és lleugera i anima a ballar i a somriure, cosa aquesta última poc habitual en la música electrònica. Els sintetitzadors i les caixes de ritme dominen de cap a peus, i la veu –possiblement tractada- es converteix en un instrument secundari, tapada per la melodia alegre de les màquines. Poc, quasi res se sap de Blossom, el seu autor, que té un repertori minso i poca cosa a destacar musicalment, però aquesta és la cançó de l’any si hom vol alegrar-se el dia (lamentablement, tot apunta a que aviat ens la trobarem com a banda sonora d’un anunci, i l’acabarem odiant).

2.     LA MITRALLEUSE, OMD
Qui ho havia de dir! Els que ara són els màxims copions de Kraftwerk –i mira que no els hi cal, que els OMD sempre han tingut un estil propi i amb segell d’autenticitat com a pares del sinthpop- han fet un tema a l’alçada del seu mític àlbum Dazzle Ships. Inspirada en la pintura homònima de Christopher Nevinson, un artista del primer terç del segle XX, La Mitralleuse aconsegueix plasmar musicalment la visió poètica de la màquina i de la guerra tan pròpia del futurisme (espectacular el vídeoclip!), moviment del qual Nevison va ser precursor. Generada com a introducció a l’àlbum The Punishment of Luxury, la cançó fa un paral·lelisme entre un bombardeig i un castell de focs artificials, o si es prefereix, una mascletà, i acaba esdevenint una petita joia a afegir a la llista del sinthpop.

3.     GREEN LIGHT, Lorde
Rodona de dalt a baix, Green Light és una cançó que, com la resta de les que composen l’àlbum Melodrama –àlbum de l’any segons el prestigiós bloc Santa Tecla- consagra Lorde com una cantant excepcional, potser no tan aliena a les modes com caldria, però imprescindible en la discografia –o spotifygrafia- de tot melòman popero. És d’agrair que la cantant nova zelandesa posi la seua bonica i potent veu al servei d’unes lletres que tenen poc de superficial, i d’una música que va més enllà del pop comercial, tot i que sense assumir cap risc.

4.     I DARE YOU, The XX
Aquests no paren. Pensava jo que serien flor d’un dia quan van treure, ara fa 8 anys, el seu primer àlbum, i no, que va: I See You, el seu tercer disc, és manté a l’alçada dels anteriors, i sense necessitat de canviar d’estil; ans al contrari, aquesta cançó –i l’àlbum sencer- mostren als XX com un grup consolidat. Bella i romàntica ma non troppo, I Dare You, amb el seu duetto vocal, és quasi un himne pop

5.     NEW YORK, St Vincent
Em pregunto els motius pels quals, de St Vincent, m’agraden més les cançons que són  menys del seu estil. És el cas de la melancòlica New York, on la guitarra elèctrica, eina per antonomàsia de St Vincent, apareix de manera discreta i sempre en segon pla, convertint la veu en element clau: és a dir que la cançó l’haurien pogut signar i interpretar alguns i algunes dels cantants pop de moda (la Lorde, sense anar més lluny). Però ho ha fet l’Anne Clark, i li ha quedat una bonica balada

6.     TO THE MOON AND BACK, Fever Ray
Fever Ray posa en marxa la màquina de fer hits i n’aconsegueix un amb aquest tema electropop ballable i un xic esbojarrat. Una mica com el que passa amb Blue Pedro, aquí no hi ha lloc per tristeses ni missatges durs, sinó per cantar, xiular i alegrar-se, La frase final de la cançó,  I want to run my fingers up your pussy, tota una declaració d’intencions. Irresistible!

7.     SOMETHING FOR YOUR M.I.N.D., Superorganism
El primer cop que vaig escoltar aquesta Something for your mind, la vaig aturar abans que acabés, preocupat per si el reproductor s’hagués espatllat. Els petits silencis sonors que, a mena de tall, acompanyen al fragment més cantable de la cançó em van fer pensar que alguna cosa fallava, però no. És així, i passada la primera sorpresa, els talls es converteixen en gran part de la gràcia del tema, que combina aires exòtics amb les veus càlides de la part femenina del grup i un vocoder un xic passat de rosca

8.     EVERYTHING NOW, Arcade Fire
Soc un puto consumista, i ho vull tot! Més o menys és el que ve a dir –amb esperit crític, of course- aquest tema dels Arcade Fire. Bastant allunyat del seu estil habitual, Everything Now recorda als Belle and Sebastian i a les cançons del festival d’Eurovisió de quan jo encara el veia: pop altament empàtic que flueix per l’oïda amb facilitat i s’acaba enganxant al cervell: la la la la la everithing now... Si agrada, recomano el mix dels Bomba Estereo, Everythingnow Todo Ya!, que afegeixen un toc hispano-dadà

9.     B.H.S., Sleaford Mods
No m’agrada el hiphop ni el reguetón ni el rap, però aquest B.H. S. (British Home Stores, una antiga cadena de botigues) dels reivindicatius Sleaford Mods, sí. Lluitadors i crítics, aquesta parella de britànics denuncia en les seues cançons coses com ara la gran estafa del rockandroll (!) i s’alinea amb la classe obrera. Aquí parlen de Sir Philip Green, milionari britànic rebatejat pels Sleaford Mods com Sir Greed, i ho fan utilitzant les veus recitant gairebé sense cantar, acompanyats només per un fons musical composat amb l’ordinador. Senzill i efectiu

10.  BOYS, Charli XCX

Aquesta sí que és comercial, ho reconec. I coneguda. Res a veure amb la marginalitat de Blue Pedro ni amb l’elitisme de St Vincent: fins i tot algú podria trobar-li un punt hortera. I què? És un electropop com una casa de gran, irresistiblement enganxós i amb un arranjament musical perfecte. La Charli XCX cada dia s’ho està currant més, i com a mostra, altres temes com 3AM o Porsche, tots dos amb la participació de la danesa Mo

8 comentaris:

  1. Un clàssic, aquesta llista! L'esperem amb interès cada any per veure què ens hem perdut. Almenys aquest any coincidim amb la d'OMD! Molt bon descopbriment el Blue Pedro, que efectivament recorda a l'Olfield, començant pel títol (basat sembla en el Blue Peter que va fer als 70s). Gràcies!

    ResponElimina
  2. Salvador, el teu bagatge cultural és ingent! Et faig -un cop més- l'onada :)

    ResponElimina
  3. Per cert, finalment els OMD tornen a Barcelona el mes que ve. Intentaré convèncer als Allaus per que repeteixin ;)

    ResponElimina
  4. M'agradaria poder comentar cadascuna de les cançons, però m'enrrotllaria de manera exagerada...com és costum.
    D'OMD dir q m'encanta com sona, però al relacionar-ho amb el que representa, em deixa glaçada....:(

    ResponElimina
  5. Us ho passareu bé al concert d'OMD, no us el perdeu!!

    ResponElimina
  6. 1. Totalment d'acord amb el que dius. Quan he llegit allò del Mike Oldfield m'ho he pres amb un "ja està flipat" però resulta que l'has encertat. És com un compendi del Mike Olfield des del primer Tubular Bells fins al que va fer als anys 80.

    2. OMD continuen sent un clàssic i amb idees pròpies. Jo no diria que estan copiant als altres iaios de Kraftwerk. Molt bo el vídeo.

    3. Començo a estar seriosament preocupat. M'agrada... :-(

    4. Més patxangero però estan bé. No tot ha de ser sublim. Li sobre el soroll de fons a vegades proper al difunt Luis Cobos (q.e.d.)

    5. He estat a punt d'escoltar alguna cosa més dels St. Vincent Ferrer però com que m'ha agradat -és greu Dra.?- i dius que t'agrada perquè no s'assembla al que fan em retinc i no caic en la temptació.

    6. Pesadeta. Celebro que t'hagi agradat i finalment a l'Equador trobem alguna discrepància. Estava trucant al meu psicòleg...

    7. Fleming va descobrir la penicil·lina per error. Aquests deuen pensar que musicalment han descobert alguna cosa trascendent amb aquests talls. S'agraïria que aquests talls fossin més llargs, de minuts. Una pallissa de cançó. Començo a reconciliar-me amb el meu disgust musical.

    8. És curiós, anava escrivint el meu comentari sobre la cançó anterior i escoltava aquesta de fons i pensava que això semblava Eurovisión. Veig que també ho has vist -no costa gaire- i no deixaré cap comentari sobre la cançó perquè el blog no el tens classificat per a adults... Enyoro Maria Jesús i els seu acordió...

    9. El ritme sincopat no és el meu fort. Ho reconec. Prescindible musicalment.

    10. No està malament. Potser al final m'he tornat hortera...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, estic plorant d'emoció! T'agraden moltes de les cançons!!! I a més, has fet una crítica detallada, sensata i assenyada! Estic per regalar-te l'entrada al proper concert dels OMD!

      Elimina
    2. Compra-me-la i com que a darrera hora no hi podré anar li passes a la Carme que estarà feliç de la vida!

      Elimina