dimarts, 9 desembre de 2014

UN BONIC LOGOTIP PER A UNA BONICA MÚSICA [SYLVAN ESSO/ SYLVAN ESSO]



Curiosament, el fet de sentir-me atret per un tipus de música –a hores d’ara no és cap secret que els teclats per mi són conditio sine qua non pel que fa a una cançó- no em fa conformista en la meua recerca de novetats: mai no en tinc prou amb el que estic escoltant, per molt que m’agradi, i sempre en busco més, i és clar, acabo trobant boniques músiques on els teclats no hi són ni en pintura.
De vegades, però, sona la flauta i descobreixo petits tresors en el meu format preferit, electrònica inclosa, com és el cas del duo Sylvan Esso, que combina a la perfecció la veu –ella- amb els teclats –ell. Per separat, potser estaríem parlant per una part de R&B o fins i tot de soul i per altra d’indietrònica, però junts aconsegueixen un synthpop la mar d’elegant i preciosista.
L?àlbum homònim és aprofitable de cap a peus, des del logotip –concís i simple però arriscadament antiactual- a les cançons, que van sonant perfectament lligades entre si, començant per la deliciosa Hey Mamy i acabant amb la bellíssima Come Down, un tema amb unes bases electròniques tan subtils que podria passar per una interpretació a capella. Entremig, un grapat de cançons que serien hits en una emissora de ràdio molt exigent i poc comercial. Un parell d’exemples: Coffee i Wolf.
Sylvan Esso: totalment recomanables.



dilluns, 1 desembre de 2014

APRENDRE DELS QUE EN SABEN [SOHN/ TREMORS]



Quan un músic fa coses noves i arriscades i li surten bé i sonen belles, en poc temps li ixen imitadors que, sense arriscar ni fer res de nou, ho fan molt pitjor, sense gràcia ni estil ni bellesa ni res de res més que ganes de viure al rebuf del bon vent.
De vegades però l’imitador no és tal sinó un bon músic que n’ha aprés a base d’escoltar als altres i que s’ha esforçat en aprendre dels que en saben. Sohn n’és un d’aquests pocs que ha aconseguit superar la barrera que tanca als imitadors sense gràcia i situar-se al costat dels grans, en aquest cas d’en James Blake, que amb tota probabilitat és un dels seus músics de referència.
No és l’únic: també How To Dress Well –evidentment, és un pseudònim- ho aconsegueix, però d’aquest en parlaré un altre dia. Ara vaig amb Sohn i la seua música a mig camí entre el R&B i l’indietrònica, amb un disc, Tremors, que li ha sortit perfecte, de cap a peus, amb lletra intimista i arranjaments deliciosos.



dilluns, 24 novembre de 2014

UNA VEU BONICA [SHARON VAN ETTEN / ARE WE THERE]


 
Malgrat el que diuen les males llengües de la meua predilecció per les veus de figa tova, m’agrada la Sharon Van Etten i el seu folk de cantautora amb lleugers tocs de country. Deu ser l’excepció que confirma la regla, perquè la Van Etten té una veu que no se l’acaba, potent i madura, de fet més madura del que a simple vista transmet la seua imatge retocada per maquilladors i estilistes obsessionats a fer-nos creure que totes les cantants són guapes, joves i sensuals, i que evidentment no és la que he triat, natural ma non troppo.
El darrer disc que ha publicat, Are We There, és bonic de cap a peus, amb arranjaments completíssims i temes que mantenen una línia similar de ritme i volum excepte en algun cas concret com Our Love, que per moments oscil·la cap al sinthpop per tornar al folk habitual. I com que a mi m’agrada el sinthpop, doncs ja m’està bé.



dilluns, 17 novembre de 2014

DES D’ESCÒCIA AMB AMOR [KING CREOSOTE / FROM SCOTLAND WITH LOVE]



La descoberta de Diamond Mine, obra de King Creosote i Jon Hopkins –un altre disc comprat per les belles imatges i disseny de l continent, i que després m’ha sorprès amb un contingut a l’alçada- em va alegrar la vida –ja de per si alegre- i em va empènyer a seguir a un i a l’altre musicalment. En Hopkins va retornar als seus orígens amb electrònica i bases rítmiques ballables –veure la crítica del seu àlbum Immunity-, mentre que Creosote -bonic pseudònim de Kenny Anderson- s’ha mantingut fidel a l’estil tranquil, melòdic i folk d’aquell Diamond Mine a l’hora de composar la banda sonora per al documental de la BBC From Scotland With Love, editada ara en format de disc compacte.
Potser les peces que composen aquest From Scotland With Love no formen un conjunt tan harmònic i complet com Diamond Mine, però sí que arriben al mateix –alt- nivell de qualitat i bellesa.
És música que transmet emoció i fins i tot un punt de tristesa, com la cançó Something To Believe It, però també música compromesa, com el tema Pauper’s Dough, que té un punt d’himne proletari.





dilluns, 10 novembre de 2014

LA INDUSTRIA DEL XXI (COPELAND / BECAUSE I’M WORTH IT)



La revolució industrial: capitalisme, infravivendes, proletariat, burgesia, màquina de vapor, carbó, fàbriques.
Posem-li música: llarguíssima obertura d’una inexistent òpera ambientada al segle XIX on es narra com els operaris d’una fàbrica de Bristol es declaren en vaga mitjançant una bella peça coral i l’empresari, amb veu de Plácido Domingo, els empeny a que tornin a la feina?
No, millor el Compuesto de hierro de Arturo Lanz i Saverio Evangelista, pur ritme industrial del segle XX per ballar, reflexionar, hipnotitzar-se o quedar-se adormit com un beneit al ritme salvatge d’Esplendor Geométrico.
Però al segle XXI la màquina és l’ordinador. La màquina és el telèfon mòbil. La màquina és l’eina que segueix controlant, alienant, establint una relació d’amor-odi sadomasoquista, de dependència i de passió freda i plàstica.
Copeland, abans Inga Copeland, ha plasmat aquesta evolució en el seu disc Because I’m worth It. Industrial, electrònic, però no tribal. Al XXI la tribu ha abandonat la calidesa del tam-tam i s’ha passat a la fredor del mòbil. Individualisme de joguina, carn fresca per al capital.
Si cerqueu Inga Copeland al Google trobareu dues imatges força oposades: la Copeland amb cara de pija i jersei de marca, i la Copeland amb cara de noia a qui li han fotut unes quantes òsties i després s’ha mullat per l’ELA. Ves a saber com és de veritat, però la de Because I’m wotht It és la segona, la del cabell mullat i mirada trista, la que ha perdut la veu de figa tova i mira a la cara tot i que sap que pot tornar a rebre. Estem al XXI i les òsties plouen.
Faith OG X: 5 minuts i 22 segons del segle XXI. Obra mestra de l’electrònica.


dilluns, 3 novembre de 2014

UNA CERTA DECEPCIÓ (PERFUME GENIUS / TOO BRIGHT)



 Que l’art resulta una bona via d’escapament de tots els monstres de l’id no és, a hores d’ara, cap secret, i la música –vocal o instrumental, clàssica o contemporània, pop o folk, indie o cowboy- n’és un bon transmissor. Tampoc no és estrany que l’inconscient d’en Perfume Genius -Mike Hadreas per als amics i familiars- vagi ple de sexe des que l’adolescència va treure el seu cap pel penis, com ens passa a la quasi totalitat de membres del gènere humà que en som posseïdors d’un.
A partir d’aquestes dues premisses inicials es pot intuir –deduir seria massa prepotent- que Perfume Genius, com a bon músic com és, allibera els seus traumes, frustracions, desitjos i pulsions eròtiques cada cert temps en forma de disc compacte que després reprodueix en concerts.
Bella i intimista en la forma, arriscada i mortificant en el contingut, la música d’en Perfume Genius m’ha arribat al cor des del seu primer disc, i en els meus particulars hitparades l’he posat sempre el número 1. Fins ara.
Amb el seu nou disc, Too Bright, m’acompanya una certa decepció No és que el disc sigui una pífia ni que hagi baixat la qualitat sonora, ni que el missatge que transmet hagi abandonat el dens marécage en que viu fa anys. No. És que Perfume Genius ha deixat el folk per passar-se al pop-rock, seguint les petjades dels qui imagino deuen ser ídols seus: Bowie, Lou Reed, Mercury...
Res a criticar si m‘embogís aquest estil, però no és el cas; Too Bright no em desagrada, però hauria de ser una obra tan rodona com el seu continent, sense escletxes musicals, per deixar-me satisfet. I tampoc.
Ep! No és però més que una certa decepció: Too Bright no presenta un menú equilibrat, però conté un chef d’oeuvre com Queen. En escoltar-lo em passa pel cap Heroes. Em passa pel cap Walk on the Wild Side. Em passa pel cap que Perfume Genius pot esdevenir una nova icona musical emergida des de la sexualitat maleïda. 



dilluns, 14 juliol de 2014

ARRISCANT


Tot i que es pot fer servir en un sentit pejoratiu, inclassificable és un adjectiu que m’agrada sobretot quan fa referència a quelcom que se’n surt de la normalitat i apunta a la genialitat. Cert és que aquesta, la genialitat vull dir, és arriscada fins al punt que a la que es passa una mica de rosca pot caure en un ridícul esperpèntic.
L’atreviment és doncs un perill, i East India Youth –quin nom més bonic, oi?- es llença sense pensar-s’ho massa i surt de la normalitat en un disc, Total Strife Forever, que que fuig dels adjectius musicals qualificatius concrets per fer-ne servir un bon grapat alhora: pop, art-pop, krautrock, folk, electrònica, experimental, coral, sintypop, ambient...

La elegantíssima i bella coberta del disc ja apunta molt alt, i el contingut no decep: les dues primeres peces instrumentals deixen pas a Dripping Down, la més melòdica de l’àlbum, i on apareix per primer cop la veu.  Dripping Down és un dels highlights del disc, junt amb Looking for Someone, que comença a capella i amb regust de camps de cotó, i l’espectacular Heaven how long, una altra peça cantada que acaba en pura orgia instrumental a base de loops de sintetitzador i guitarra.



dijous, 10 juliol de 2014

ROBOTS


Las ciencias adelantan que es una barbaridad, i la tècnica encara més, i nosaltres que ens adapten com si res, i vet aquí que els telèfons mòbils s’han instal·lat en la quotidianitat humana i formen una part tan indissociable de nosaltres com els ulls o el sexe. Cert que sempre hi haurà algú que es resistirà, però excepte els infants molt infants, els avis molt avis i el gran Galderich, no conec ningú que no en tingui.
I arriba Damon Albarn i a punt d’entrar en la cinquantena treu el seu primer disc en solitari, Everyday Robots, que comença amb la cançó homònima i diu We are everyday robots on our phones, i penso que aquest home és un cantautor del segle XXI.
Piano i bases electròniques –els sintetitzadors i la caixa de ritmes són omnipresents-  acompanyen la veu d’Albarn al llarg de tot el disc, que acaba amb Heavy Seas of Love, una cançó tan bella com la primera, i entremig, deu bonics temes entre els quals destaca Mr. Tembo per exòtic en lletra i ritme.

El vídeo oficial amb que es presenta Everyday Robots està ben fet i val la pena veure’l, i curiosament –o no tan curiosament- a mi em recorda estèticament a... endevineu-ho!


dilluns, 7 juliol de 2014

POST-PUNK ELEGANT


Post-punk elegant? Contradictori, no?
És que el títol del post té trampa: en realitat, ni els Cloud Nothings fan exactament post-punk –tot i que s’aproximen- ni el seu darrer disc Here and Nowherr Else és especialment elegant. Però s’hi esforcen en aconseguir totes dues coses: la música sincopada  i brusca i la veu cridant al límit i a punt de fer un gallet no són obstacles per que els hagin sortit uns temes que, en el fons, molt en el fons, són melodia pura no exempta de suavitat.

Un exemple: el tema Now Hear In
Un altre: No thoughts