dimecres, 2 abril de 2014

ANALOG ANGEL vs OMD


Com que els meus músics preferits no poden estar gravant un nou disc cada mes, i quan en treuen un de nou no sempre és el que m’espero, tendeixo a cercar imitadors que estiguin a l’alçada.
Un bon exemple són els Analog Angel, que no amaguen que la seua música està clarament influenciada pels clàssics del sintipop, i que han recollit en una cançó, We won’t walk away, l’essència dels primers OMD, de forma que podria passar perfectament per un tema perdut del disc Organisation o d’Architecture & Morality.

...

A que sí?

dimecres, 26 març de 2014

HAIM...


...o de com el R&B pot arribar a agradar-me. Perquè habitualment m’acaba posant dels nervis, però en el cas de les germanes Haim –no trobava al diccionari aquesta paraula, i per fi vaig descobrir que és un cognom- faig una excepció: en el seu cas, sintetitzadors i guitarres elèctriques fan de contrapès a una música que sense aquests instruments sonaria a festival d’Eurovisió.  És clar que el punt fort de les seues cançons és la veu, o més ben dit, les veus, potents i harmònicament treballades per tal que el contrast entre elles sigui una troballa més que un defecte, però el que personalment valoro més és la guitarra, en especial en la cançó The Wire -el tema estrella de Days are Gone, el seu darrer cedé-, on va agafant protagonisme a mesura que avancen els segons, fins acabar convertint-se en l’estrella.


Per cert, en aquest cas, de veus de figa tova, res de res, oi?

dimecres, 19 març de 2014

L'ESPERAT RETORN D'OWEN PALLETT


Des del seu darrer disc, Hearthland, en Pallett ha anat fent coses –la seua col·laboració amb la bellíssima Death Speaks de David Lang, comentada en aquest mateix bloc, o la banda sonora per al film Her junt amb els Arcade Fire- però es trobava a faltar un cedé complet d’ell sol i com ell sol sap fer.
Arribarà pel maig aquest nou disc titulat In conflict, però de moment ja podem escoltar dues peces que no deceben gens: l’especular i explosiva The riverbed, amb la col·laboració musical de Brian Eno i artística del tiet d’en Pallett fent d’actor principal al vídeo; i On a Path, un tema més reposat.


Ja se’m està fent llarga l’espera!




dimecres, 12 març de 2014

IMMUNITY, LES DIVERSES CARES D'EN JON HOPKINS






Tan diferent em va semblar aquest Immunity –el darrer disc de Hopkins, publicat a finals de l’any passat- del seu anterior, Diamond Mine, gravat amb la col·laboració de King Creosote –vegis el post Una mina de diamants al bloc Enceneu els llums-, que d’entrada em va desagradar.

Un cop passada la sorpresa inicial, la cosa ha canviat: Immunity s’ha d’escoltar sense prejudicis, ja que és un disc d’estudi totalment instrumental que combina piano clàssic amb electrònica, amb alguns temes totalment ballables com el llarguíssim i bellíssim Open Eye Signal –el tema estrella del disc- i altres, com Abandon Window, d’un intimisme emotiu i relaxant. Són diferents registres d’en Hopkins, però tots valen.
Les imatges que il·lustren aquest post són fragments de l'artwork del cedé, obra d'en Craig Ward i Linden Gledhill, i són un bona representació gràfica de la música que conté.







dimecres, 5 març de 2014

EL MILLOR DEL SEGLE XXI (IV): 604


Prez gorite, prez poliata, pod zvezdite, nad zhitata, cantava en búlgar la Mira Aroyo, nascuda a Sofia I una de les dues veus femenines de Ladytron. Va ser una de les sorpreses del nou segle, el seu disc 604. Era el primer, i el nom del grup, inspirat en un tema homònim del també primer disc dels mítics Roxy Music de Brian Eno i Bryan Ferry, apuntava bé.
La música no decebia: sintetitzadors i més sintetitzadors i cançons pop absolutament melòdiques.
L’estètica, tampoc: uniformes negres de toc retrofuturista que recordaven vagament el hieratisme dels maniquins de cert grup musical de Düsseldorf.
Semblava que aquells quatre jovenets s’havien passat moltes hores escoltant Kraftwerk, Depeche Mode, OMD, Gary Numan, Pet Shop Boys i demés grans del sintypop. Però no copiaven: creaven. Morts els 80, Ladytron els ressuscitava per obra i gràcia de la seua música.
Un parell de vídeos:
un directe de l’any 2001 interpretant la cançó Discotraxx; i el seu primer hit, Play Girl.

Ladytron segueixen gravant cedés, alguns millors i altres no tant, però 604 va marcar el rumb.



dimecres, 19 febrer de 2014

ELS MILLORS DEL SEGLE XXI (III): ESSEX ARMS



La producció d’en Darren Hayman és extensa, i sempre d’alt nivell. Cantautor preocupat per la història, l’amor i les relacions personals, Hayman treballa tant la música com les lletra de les cançons que canta, habitualment composades per ell.
A l’hora d’actuar i gravar, té el seu propi grup de músics, els Secondary Modern, i sovint s’acompanya també d’altres veus.
Essex Arms és per mi el seu millor disc fins ara, i forma part d’una trilogia –la trilogia d’Essex, on Hayman va néixer- que va començar el 2009 amb el més que bo Pram Town i acabà el 2012 amb el dificilíssim The Violence.
Les 12 cançons que composen Essex Arms són d’aquelles que s’escolten i s’escolten i s’escolten sense cansar-se, però de totes em quedo sens dubte amb la final, Nothing You Can Do About It, un simpàtic i romàntic final per a un bon disc, i en segon lloc, amb Calling Out Your Name Again, que compta amb la veu d’Emmy the Great i un vídeo on podem veure els dibuixos d’en Hayman.

Hayman és lleig: com que estic convençut que mai no llegirà aquest post, puc escriure sense problemes que sempre m’ha recordat un híbrid entre Jerry Lewis i Laszlo Carreidas; però la seua música és bella.



dimecres, 12 febrer de 2014

GO WEST!: ARIZONA BABY & JOE LA REINA

Aquest post complementa el post Go West! del bloc Enceneu els llums!


Aquests no els vaig conèixer per l’estètica, sinó directament per la seua música. M’agrada el country, els corridos i la música de frontera en general, així que en escoltar Shiralee, una perfecta banda sonora per a un western, vaig voler-ne més del grup que la interpretava, Arizona Baby.
Resulta que no són ni de Texas ni de Mèxico, ni han actuat com a teloners de T. Bone Burnett ni de la Dolly Parton, que són de Valladolid, però per la –bona- música que fan podrien molt bé passar per un grup de Nashville.
I si el farwest passa per Valladolid, també té parada a Donosti, d’on són els Joe La Reina, que  amb cançons com Killinberry Blues fan un folk country d'allò més apanyat.

Des del llunyà oest de Valladolid i Donosti...