dilluns, 14 juliol de 2014

ARRISCANT


Tot i que es pot fer servir en un sentit pejoratiu, inclassificable és un adjectiu que m’agrada sobretot quan fa referència a quelcom que se’n surt de la normalitat i apunta a la genialitat. Cert és que aquesta, la genialitat vull dir, és arriscada fins al punt que a la que es passa una mica de rosca pot caure en un ridícul esperpèntic.
L’atreviment és doncs un perill, i East India Youth –quin nom més bonic, oi?- es llença sense pensar-s’ho massa i surt de la normalitat en un disc, Total Strife Forever, que que fuig dels adjectius musicals qualificatius concrets per fer-ne servir un bon grapat alhora: pop, art-pop, krautrock, folk, electrònica, experimental, coral, sintypop, ambient...

La elegantíssima i bella coberta del disc ja apunta molt alt, i el contingut no decep: les dues primeres peces instrumentals deixen pas a Dripping Down, la més melòdica de l’àlbum, i on apareix per primer cop la veu.  Dripping Down és un dels highlights del disc, junt amb Looking for Someone, que comença a capella i amb regust de camps de cotó, i l’espectacular Heaven how long, una altra peça cantada que acaba en pura orgia instrumental a base de loops de sintetitzador i guitarra.



dijous, 10 juliol de 2014

ROBOTS


Las ciencias adelantan que es una barbaridad, i la tècnica encara més, i nosaltres que ens adapten com si res, i vet aquí que els telèfons mòbils s’han instal·lat en la quotidianitat humana i formen una part tan indissociable de nosaltres com els ulls o el sexe. Cert que sempre hi haurà algú que es resistirà, però excepte els infants molt infants, els avis molt avis i el gran Galderich, no conec ningú que no en tingui.
I arriba Damon Albarn i a punt d’entrar en la cinquantena treu el seu primer disc en solitari, Everyday Robots, que comença amb la cançó homònima i diu We are everyday robots on our phones, i penso que aquest home és un cantautor del segle XXI.
Piano i bases electròniques –els sintetitzadors i la caixa de ritmes són omnipresents-  acompanyen la veu d’Albarn al llarg de tot el disc, que acaba amb Heavy Seas of Love, una cançó tan bella com la primera, i entremig, deu bonics temes entre els quals destaca Mr. Tembo per exòtic en lletra i ritme.

El vídeo oficial amb que es presenta Everyday Robots està ben fet i val la pena veure’l, i curiosament –o no tan curiosament- a mi em recorda estèticament a... endevineu-ho!


dilluns, 7 juliol de 2014

POST-PUNK ELEGANT


Post-punk elegant? Contradictori, no?
És que el títol del post té trampa: en realitat, ni els Cloud Nothings fan exactament post-punk –tot i que s’aproximen- ni el seu darrer disc Here and Nowherr Else és especialment elegant. Però s’hi esforcen en aconseguir totes dues coses: la música sincopada  i brusca i la veu cridant al límit i a punt de fer un gallet no són obstacles per que els hagin sortit uns temes que, en el fons, molt en el fons, són melodia pura no exempta de suavitat.

Un exemple: el tema Now Hear In
Un altre: No thoughts


dijous, 3 juliol de 2014

QUAN EL COCODRIL PLORANER ES VA AJUNTAR AMB EL FILL PUTATIU D’AUGUSTO ALGUERÓ


...o com en Bryan Ferry, crooner crepuscular de bonica veu de vellut que em recorda un cocodril plorant després d’haver-se cruspit la presa, s’ha ajuntat amb Todd Terje, expert pianista amant de la melodia de còctel i les space capades de Les Baxter i altres més propers a nosaltres com Augusto Algueró i Alfonso Santisteban –i que consti que ho dic i els cito tots tres amb respecte-, i han aconseguit la que probablement sigui, amb permís d’Elbow, la cançó de l’any.
La cosa té més mèrit encara quan el tema en qüestió és Johnny and Mary, que en Robert Palmer va fer famós a començament de la dècada dels 80 –tot un clàssic, per tant, que han passat uns anys- i que ara Ferry i Terje recuperen en versió melancòlica i llarga, molt llarga, de quasi bé set minuts. Sembla impossible que es pugui aguantar, però sí: he sentit aquesta nova versió un i cent cops i la segueixo trobant encisadora.
Deu ser perquè en Ferry en sap de cantar, i en Terje és molt bon pianista. Deu ser.

Escolta i creu.

Ah! I per als que no ho podeu sentir perquè heu entrat des del mòbil o l'iPad, aquí teniu l'enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=EFSGe-l18Yo

dijous, 12 juny de 2014

HEM FET ELS 1000!: ELS VÍDEOS


Abans que des del Youtube se'ls carreguin per allò d'haver utilitzat una música sense permís explícit dels propietaris, aquí van els dos vídeos de la trobada Hem fet els 1000!

A. L'EXPOSICIÓ
Cançó: Quieter Today, dels Cloud Nothings
Vídeo i muntatge: Leblansky
Actrius i actors: els assistents a l'acte

B. LA CELEBRACIÓ
Cançó: New York Morning, d'Elbow
Vídeo: Carme J
Muntatge: Leblansky
Actrius i actors: els assistents a l'acte

Fotografia inicial: Mari Carmen Gámiz

A. L'EXPOSICIÓ


B. LA CELEBRACIÓ

Aquest post es complement de la crònica de l'Allau a The Daily Avalanche, les fotos d'en Girbén i Carles Hernando a l'Enceneu els llums i els ecos de societat d'en Miquel a Tot Barcelona.

dimecres, 2 abril de 2014

ANALOG ANGEL vs OMD


Com que els meus músics preferits no poden estar gravant un nou disc cada mes, i quan en treuen un de nou no sempre és el que m’espero, tendeixo a cercar imitadors que estiguin a l’alçada.
Un bon exemple són els Analog Angel, que no amaguen que la seua música està clarament influenciada pels clàssics del sintipop, i que han recollit en una cançó, We won’t walk away, l’essència dels primers OMD, de forma que podria passar perfectament per un tema perdut del disc Organisation o d’Architecture & Morality.

...

A que sí?