dimecres, 18 de gener de 2017

ELS MILLORS DE L'ANY 2016 (I)


No ha estat el 2016 un any de massa sorpreses musicals, ni tampoc de revelacions. Això fa que entre els primers de la meua llista de millors de l'any no aparegui cap desconegut: tots són músics que ja tenien discs editats anteriorment.
Tot i això, cal aplaudir a...
1. La Jenny Hval, la indiscutible número 1 de l'any 2016 amb el superdifícil, supercompromés i superfemení Blood Bitch, amb tres temes de vampírica bellesa: Conceptual Romance (la cançó de l'any), Female Vampire i The Great Undressing.

2. Parade, mi murciano favorito, que  segueix publicant el que li ve de gust i amb molt bon gust. La seua música és només apta per a fans: de la ciència-ficció, dels tebeos, de la literatura barata i d'altres galindaines subculturals... és ideal, oi?
3. Islands, que a falta d'un nou disc dels meus adorats Chvrches, m'han ajudat a posar un puntet més d'alegria a la vida taral·lejant les seues cançons, agradablement lleugeres i senzillotes. Res de l’altre món, ni tan sols els poso en la llista de millors de l’any, però això no importa massa: són divertits, i ja és molt.
4. Chvrches (he dit ja que m’apassionen?), gent inquieta que, a l'espera de treure disc nou –la editora no els deixa encara, ha de passar un any entre disc i disc- fan versions i cerquen vies alternatives per seguir creant.
5. Les veus tractades: pocs són els que s’atreveixen a fer un unplugged autèntic: vocoders i altres aparells per tractar la veu són utilitzats per la quasi totalitat dels músics... i això que guanyem. Ja no importa si tens o no bona veu, sinó si la saps tractar com cal.
I poca cosa més, però finalment m'ha sortit una llista de 50 cançons per seguir estimant la música.

Aquí van els 10 millors del 2016, per ordre d'importància. La resta, aviat.

1. Conceptual Romance, de Jenny Hval

Vampirs, cicle menstrual i cabòries varies s'uneixen en el disc Blood Bitch per construir la banda sonora d'un film inexistent. La Hval recita –amb una veu difícil que frega la cacofonia però no-, taral·leja, canta –amb una altra veu més dolça que l’anterior però que també és la seua- i es duplica per construir un poema sonor arranjat amb lleugers tocs d'electrònica. Bellíssim!

2. 22 (OVER Soo ooN), de Bon Iver (versió de Bob Moose)

Després de veure els títols estrambòtics i majoritàriament il·legibles (en aquesta que ara comento, on jo he posat“oo” va el símbol d’infinit) que en Bon Iver ha posat a les cançons del seu darrer disc 22 / 10 , hom pensaria que és un pocasolta descerebrat, i potser sí, però la música que fa és molt molt bona. Aquest 22 (OVER Soo ooN) és un treball molt acurat a base de veus tractades –la seua-, sintetitzadors i caixa de ritmes, i en Bob Moose l’allarga redundant algunes veus i afegint uns quants segons més de ritme. Sorprenent.

3. I Need You, de Nick Cave and The Bad Seets
Com una pregària, un cant crepuscular a l'amor, una súplica romàntica i apassionda, es desenvolupa aquest I Need You, on Nick Cave s'exposa íntimament. Poètica.

4. The Colour In Anything, de James Blake

Amb el disc homònim, en Blake ha aconseguit el seu millor treball, amb l’equilibri perfecte entre experimentació electrònica i melodies r&b. M’ha costat decidir-me a l’hora de triar-ne una d’entre les moltes joies musicals que conté: Radio Silence o The Willing Heart podrien perfectament intercanviar-se amb aquest The Colour in Anything. Però finalment, el piano, omnipresent i en alguns moments protagonista principal de la cançó, ha decidit. Delicada.

5. You Want It Darker, de Leonard Cohen

Un llegat magnífic, el que ens deixa Cohen amb aquesta cançó, on la seua veu s’imposa per damunt de tot, quasi bé recitant, amb uns arranjaments minimalistes que només ja ben avançats els tres primers minuts de cançó, donen pas a una lletania mística amb  que arrodoneix l’obra. Magistral.

6. Warning Call, de Chvrches


A l’espera d’un nou àlbum dels indiscutibles amos actuals del sinthpop, de tant en tant em capbusso per veure què trobo d’ells, amants com són de fer versions i revisions d’altres musics. I ves per on, aquest estiu vaig trobar Warning Call, banda sonora d’un videojoc per a la PS4 que es diu Mirror’s Edge Catalyst (i del que no en tinc ni fava).  No deceben mai, els Chvrches: una altra cançó sinthpop amb la dosi exacta de melangia, lleugera però necessària, per fruir de la vida.

7. I Need a Forest Fire, de James Blake i Bon Iver
Si ja són bons per separat, junts ho són encara més. Dues de les veus més apreciades del pop actual construeixen un paisatge a base de textures vocals i sintetitzadors. Planejadora i vegana, és una cançó per escoltar fent un fosquet, com diu el meu amic Xec.

8. Baila Sumeria, de Triángulo de Amor Bizarro
Val, la lletra no s'entén gaire; val, el que diu sembla una mica sense sentit; val, el vídeo és cutre; però Baila Sumeria és un himne com una casa de gran, salvatge i rítmic. Depressió? Aqui tenim un bon remei.

9. Freedun, de M.I.A. (amb la participació de Zain)

Els crítics han passat per sobre el darrer disc de la M.I.A., considerant-lo una cosa sense pena ni glòria... i s’equivoquen. AIM, l’àlbum on apareix el tema Freedum, no és potser una obra mestra com eren els anteriors Arular o Kala, per és un compendi de bones cançons on la cantant angloíndia  (acabo d’escriure aquesta paraula pensant que el corrector me la subratllaria com a inexistent, i va i resulta que no!) continua mesclant electrònica, ritmes tribals i folklore asiàtic amb perícia, i ho adoba amb lletres carregades de missatge. Una cantautora del segle XXI, sí.

10. Without Love, de Descendents

Encara és viu el punk? Bé, al menys el post-punk sí. Sense ofendre als puristes, Descendents fan un disc que beu de les fonts dels clàssics trencaguitarres, fins i tot amb aquell toc de descerebramenta passada de voltes que fa somriure d’empatia. A galopar!

4 comentaris:

  1. És molt dur però veig que l'edat et fa madurar. No són una música perfecte però si que es deixen escoltar mentre vas fent altre feina, no molesten. Potser les tres últimes són les que més grinyolen però en conjunt no són desagradables, cosa que venint de tu és molt positiva.

    Felicitats per la tria d'enguany que ha pogut ser escoltada íntegrament per mi sense haver d'apagar el vídeo...

    ResponElimina
  2. Galderich, aquest comentari és intolerable! T'has estovat, t'ha afectat el fred siberià, o què t'ha passat? Ubi sunt aquelles parrafades crítiques on rebia canya fins i tot l'apuntador? ;)

    ResponElimina
  3. Aquest blog només funciona un parell de dies cada gener?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, i encara estic content de publicar ;)

      Elimina